En un altre article referit al nou cartipàs municipal i les seves competències ja vaig comentar, la seva complexitat, les seves incoherències i unes competències que res tenen a veure amb les necessitats, i lluny dels discursos previs al procés electoral.
Primer, resoldrà el més important, la cadira i el sou, i això ho donen els diferents espais de govern.
Segon, ubicar els acords del pacte on cap partit ha renunciat a res, per tant, això ha fet augmentar les tinences d’alcalde, amb més costos afegits per l’organització municipal, o sigui, més direccions d’àrea, més distribució i nomenaments de càrrecs.
Tercer, el partit majoritari, també ha tingut de col·locar als seus compromisos i donar compliment a la paraula donada, això ha forçat encara més l’estructura política, una demostració és la part de cultura fent invents per a encaixar als regidors de torn.
Quart, tot el tema relacionat amb els assessors i càrrecs de confiança, que ha trencat la previsió de vuit com a màxim, fins a tretze. Més costos afegits, i com és evident,aquí no renúncia ningú a res, la casa és gran, i la paga la ciutadania, com sempre.
I se suposa que tot això es fa per a millorar la gestió i fer una administració més àgil i eficient. Sempre he cregut que l’administració pública havia de ser més eficient demostrant la seva capacitat i professionalitat per a un bon servei públic amb capacitat de servei a la ciutadania. I per a fer-ho, el millor era fer-la amb una estructura més fàcil, reduïda i adequada a les necessitats reals.
Doncs no, cada cop per a satisfer els interessos polítics dels partits de govern, cada vegada l’estructura municipal és més gran, més complexa i més costosa. I un fet important, no garanteix en cap cas, l’eficiència i millors serveis. L’estructura cada cop
més gran i més burocratitzada, en res ajuda a millorar els serveis. Si l’únic important és garantir el sou i la cadira, i generar el que durant anys ha estat l’oficina de col·locació partidària, ja sigui, d’afiliats, militants, parents, amics i tot el que permeti
l’estructura municipal i sobretot, les institucions supramunicipals, com els Consells Comarcals, els Consorcis i la gran mamella de recursos com la Diputació de Barcelona.
No hi ha manera de fer estructures polítiques i un cartipàs municipal, molt més funcional, operatiu i al marge d’interessos de cadira. L’actual cartipàs serà de nou molt més costos, quan tot l’organigrama municipal estigui estructurat amb tots els càrrecs directius, assessors, amics i parents. I sobretot, la reorganització de cadires, obliga a modificar noms de les àrees i serveis,
inventar conceptes i continguts, senzillament, donar molta sensació estètica d’una suposada diferència de funcions, per a ser el mateix, quan veus les competències.
A l’absurditat de l’apartat de cultura, només observar com Medi Ambient que hauria de tenir un paper estratègic dins l’organigrama, i si atenem al discurs estètic sense contingut d’abans de les eleccions, cada vegada el seu protagonisme és més petit, dispers i fora de lloc, amb menys competències i serà un mer estaquirot ornamental. Tampoc és gens estrany, quan la revolució verda s’ha quedat en una mera ficció, i les incoherències com el Quart Cinturó que farà malbé la part Nord de l’Anella Verda, la promoció dels Bellots 2, o el projecte urbanístic del suposat nou Barri de Can Bosch que és una aberració mediambiental, i no parlem de la manca de solucions ambalguns dels problemes mediambientals com son la generació i gestió dels residus.
Quan l’organització municipal estigui totalment tancada, podrem acabar de valorar la seva eficàcia, el temps demostrarà, com sempre, si hem millorat, o senzillament, li hem resolt la cadira i el sou a alguns, I com sempre, l’administració funciona pels seus professionals, al marge dels canvis i la funcionalitat política, que de vegades és més estètica que real.
I no vull deixar també de comentar un altre tema, que demostra la fragilitat de la política, que després genera desconfiança i que molta part de la ciutadania s’allunyi. I és el fet que Tot per Terrassa acabi donant suport al PsoE-Psc a la Diputació de
Barcelona. Recordar les paraules del Sr. Illa durant la campanya electoral, on va li va dir al Sr. Ballart tot tipus d’insults i el va menysprear.
Els vint-i-set punts que l’alcalde va aconseguir, els hagués aconseguit igual de les altres opcions. Els PsoE-Psc, és el gran partit on el seu únic ideari, és el sou i la cadira. I la menjadora de la Diputació de Barcelona que fa anys que controla s’ha convertit en el gran element estratègic tant de distribució de recursos, com d’oficina de col·locació dels seus afiliats i militants, i a nivell local en tenim alguns exemples. Per tant, només per a fer-li menjar les paraules del Sr. Illa, l’alcalde els hauria d’haver enviat a l’oposició i fer-los perdre la mamella que els permet continuar controlant i al seu servei. Li manca superar els anys dins d’aquest partit, per trencar de veritat amb els mals vicis i costums adquirits.
Però bé, així és la política professional, generar pactes incompressibles, amistats perilloses, i sobretot, grans incoherències. Per això, aquells que creiem que la política és un fet digne, de servei públic, no creiem en la política professional, ni la degradació perversa que alguns partits en fan, ni en la funció de l’Estat, que és l’essència bàsica de la corrupció del sistema i la degradació de la política, convertida en una perversió d’interessos.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari