La desgràcia que ha succeït a una nau abandonada de Badalona només és un exemple puntual, que amaga una situació molt més greu i extensa a moltes ciutats i pobles. En aquest cas, com passa sempre, és una noticia puntual al haver-hi morts i ferits, però deixarà de ser-ho amb la mateixa celeritat que ha aparegut. I de nou, oblidarem el fet, seguirem mirant a una altra banda, però la gravetat del problema seguirà de forma permanent, fins que torni a esclatar un nou fet.
Sempre m’he preguntat què passa amb totes aquelles persones que són recollides al mar pels vaixells de les organitzacions humanitàries, que arriben amb “pateres” a les nostres costes en condicions lamentables. Cada dia escoltem i veiem notícies sobre aquests fets, com s’amunteguen als ports de les Canàries, Andalusia i a altres estats com Grècia, Malta i Itàlia. Sense recursos i amb una total precarietat, i plens d’esperança d’una vida millor i més digne.
El problema és que aquelles esperances de viure millor i tenir una oportunitat, a poc a poc, es van allunyant, i tot es converteix en un estat de misèria, d’abandonament i de perills. Una veritable desgràcia, ja que es converteixen en els grans marginats, i utilitzats de forma miserable per l’extrema dreta i la dreta, acusant-los de ser un problema i la necessitat de retornar-los als seus països, i evitar la seva entrada encara que sigui tirant-los al mar i que trobin la mort més indigna. El famós discurs de que són uns delinqüents que ens roben la feina i ens volen imposar les seves costums.
I continuem amb la pregunta, on van a parar totes aquestes persones que aconsegueixen ser rescatades? Alguns en campaments aïllats, marginats i en condicions indignes, altres en centres d’internament d’immigrants que són veritables presons, altres buscant espais com naus industrials i edificis abandonats en condicions indignes, sense cap servei, amb el risc que aquests edificis s’ensorrin i els agafin dins, i d’altres retornats als seus països d’origen en calent.
Sense papers, en situació irregular, sense poder empadronar-se, sense tarja sanitària, sense cap feina o amb feines mal pagades i sense cap dret, ni contracte. Senzillament, els que poden, buscant en els contenidors d’escombraries alguna cosa o recollint ferralla i altres materials per a poder vendre i treure algun euro per sobreviure.
Altres cauran en les mans de màfies delictives, policials i empresarials sense escrúpols, que al final els posarà en perill i riscos afegits, senzillament, carrerons sense sortida, sense present, i el més greu, sense futur. Aquella il·lusió de trobar una vida millor als anomenats paradisos rics, s’esvairà, i seran uns invisibles, ignorats, marginats, sense drets i amb una vida plena de riscos permanents.
I el problema és que els països d’Europa no tenen cap solució, ni la volen buscar, deixant els països receptors d’aquesta immigració pobre abandonats a la seva sort. I després cap d’ells tampoc té solucions, ja que tampoc disposen de mitjans per donar-los una sortida digne. Una solució del governs, és enviar-los amb avions o d’altres transports, des del punt de recollida, a diferents ciutats de l’Estat, on s’hauran de buscar la vida, sense papers, ni recursos, amb un comportament totalment irresponsable, generant un problema greu als ajuntament receptors.
El que ha passat a Badalona, ho tenim a la nostra ciutat, Terrassa, i al nostre Barri Segle XX que pot servir d’exemple de tota aquesta complexitat, que s’afegeix a tota la problemàtica de l’habitatge en totes les seves vessants (desnonaments, manca d’habitatge social, ajuts…). Per tant, en el nostre barri hi ha moltes naus buides i abandonades, i en aquestes hi malviuen persones que sobretot les fan servir per dormir als vespres, sense llum, ni aigua, amb el risc que algun dels edificis s’ensorri i els deixi totalment enterrats entre les runes. En una d’aquestes naus hi va haver un incendi en utilitzar fustes i roba per a calentar-se per les baixes temperatures, fet que va provocar un incendi i per sort, tots van poder escapar del foc.
Altres han ocupat pàrquings que utilitzen d’habitatge, sense serveis i punxant la llum que és l’únic servei disponible amb el risc que comporta aquesta actuació descontrolada. Cal recordar que un pàrquing no és un habitatge i els que hi viuen, corren el risc d’un espai no adequat, i amb alt risc per la salut d’aquestes persones. I en algun cas, s’afegeix l’emmagatzematge d’escombraries de tot tipus, convertint l’espai en un problema sanitari i d’alt risc d’incendi.
Per tant, estem convençuts que aquestes situacions s’estan reproduint al conjunt de molts dels nostres barris, la ciutat i el conjunt de ciutats de Catalunya i l’Estat. Com cada dia observem més persones remenant els contenidors i amb carrets pels carrers plens de ferralla, paper-cartró i d’altres materials. Això és la pobresa i la misèria que ha augmentat a tots els nivells, però en aquests sectors subjectes a la immigració el problema encara és més greu, convertit en un carreró sense sortida.
I per molt que demanis a l’administració de torn que faci alguna cosa, que busqui solucions, aquestes no avancen. Ni els albergs, com l’Andana, per a persones sense sostre, ni altres solucions, són capaces d’afrontar el problema. Només quan passa un fet com la nau de Badalona, és quan fem visibles els invisibles i els ignorats. Per desgràcia, calen morts i ferits per què les nostres consciències es remoguin puntualment. Llavors tornem a l’oblit. El problema de Badalona feia deu anys que existia, i els que han aconseguit sortir vius de la nau cremada, ja estan en una altra nau en les mateixes condicions indignes i lamentables, i d’aquí uns anys, ens tornarem a creuar amb el problema. Al nostre barri, fa anys que anem denunciant aquestes situacions a l’administració local.
Aquestes persones necessiten papers, ser reconeguts, disposar dels serveis bàsics, garantir la seva dignitat plena, tenir alguna feina en condicions, no malviure de la indigència, o ser tractats com a delinqüents per un Estat que els margina i els oblida, que només busca retornar-los als seus països d’origen, o senzillament, com diuen alguns, tirar-los al mar i deixar-los a la seva sort.
La pandèmia ha posat el fals discurs de que som un país ric, al seu lloc. Alguns són molt rics, i cada vegada més, gràcies a viure en un Estat corrupte. I els pobres cada vegada ho són més. I això fa que la població immigrant es vegi com un problema, que ho agreuja tot als considerats nostres pobres, per tant, se’ls ha de fer fora i no derivar ni un recurs a aquesta immigració, i apareix allò, de que “se’n vagi allà d’on venen perquè ens roben els nostres recursos”. I llavors el discurs de l’extrema dreta troba el seu camp abonat.
D’aquesta situació ens hi hem de sortir entre tots, i de veritat, fer el que calgui per a evitar la marginació, s’han de trobar solucions i aplicar-les. No podem anar-nos trobant naus plenes de persones malvivint en condicions indignes i amb el perill de trobar-nos amb accidents en naus i edificis abandonats, i llavors escandalitzar-nos puntualment. Ho hem de fer abans no passi res, i sobretot per a exigir solucions. El problema de la immigració, no és un problema d’ells on la resta tanquem els ulls o mirem a una altra banda, tots hem de sortir d’aquesta situació en les millors condicions.
Les naus i edificis abandonats no han de servir per la indignitat i la marginalitat, sinó per a trobar alternatives i sortides dignes sobretot per les persones. Cal doncs que d’una vegada les diferents administracions es deixin de discursos i incompetències i facin el que calgui d’una vegada.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari