Cal una reflexió profunda, però sobretot buscar i aplicar solucions, si no, el problema cada vegada serà més gran. I el que és pitjor, les solucions no poden esperar perquè afecta moltes persones.
A més, hem convertit els problemes en notícies que van omplint els diaris, les televisions i les ràdios. Tot va a un ritme descontrolat, hem normalitzat els problemes i no veiem, ni s’apliquen les solucions, i les persones que els pateixen observen la total indiferència d’una societat que ha perdut el sentit col·lectiu, la fraternitat i el sentit crític amb l’objectiu de fer-hi front i exigir solucions als responsables polítics que sembla visquin en un altre món.
Cal una nova governança i un nou contracte social, que empoderi d’una vegada el conjunt de la societat, i posi els governants i polítics professionals davant de la realitat, i els obligui a canviar les coses.
Hem de recuperar d’una vegada el dret de ciutadania amb tot el que això implica en drets i obligacions, així com de compromisos. El model econòmic i social està totalment esgotat, i sobretot, en aquest estat espanyol caduc i corrupte, encara és més necessari forçar i canviar les coses.
I perquè dic tot això, la crisi econòmica permanent del model capitalista, on aquestes són sistèmiques, i la injustícia és la seva essència.
Cada dia veiem situacions més lamentables, i si ajunten les crisis endèmiques del capitalisme i la pandèmia, la combinació és cada cop més complexa.
Persones a l’atur, persones desnonades cada dia, persones sense habitatge, persones malvivint en un vehicle al carrer, persones dormint i vivint en naus abandonades sense la més mínima dignitat ni serveis i amb el risc que algun dia alguna nau s’ensorri, persones vivim en trasters de pàrquings sense cap servei i en unes situacions denigrants, cada vegada més persones amb carrets de compra portant ferralla i altres materials per vendre’ls, més persones removent els contenidors per buscar menjar i altres materials per vendre’ls, persones demanant diners pel carrer on la mendicitat ha augmentat, i cada dia més persones fent cues en llocs on es dóna un dinar o sopar, o menjar per emportar. I cada dia més persones vulnerables i empobrides demanant ajuts a les entitats socials o als serveis municipals. I tot això al costat de casa, en tots els barris i ciutats, on els índexs de pobresa i misèria han augmentat.
I tot això succeeix en el suposat món ric, on l’ensorrament social és més que evident, els pobres ho són molt més i van augmentant, i els rics ho són més. I per desgràcia en una societat que ha perdut la consciència del drama, i l’individualisme i el campi qui pugui és una evidència.
Les entitats socials i cíviques poden intentar ajudar, denunciar i demanar que els recursos es derivin a aplicar les solucions, exigir a les administracions públiques que posin recursos i eines al servei de la ciutadania, no podem permetre que la societat es vagi ensorrant en la misèria i la pobresa.
No podem tenir uns joves sense cap perspectiva, siguin d’on siguin, els hem de garantir un món millor i que tinguin present i futur. No podem permetre que els discursos miserables de l’extrema dreta i dels populismes esbiaixats, guanyin a partir de les mentides, la insolidaritat i la manca d’ètica i escrúpols s’imposi. No podem entrar en un estat de confrontació entre pobres, desviant la referència del veritable problema.
Per això, hem d’exigir a les administracions públiques que derivin recursos a millorar la vida de les persones, a generar treball de qualitat, a construir habitatge social que faci front a les mancances existents i sobretot a aplicar una política d’habitatge efectiva, posant tot el patrimoni especulatiu privat al servei del bé públic. I derivar tots els recursos econòmics disponibles a garantir que ningú es quedi fora i puguem avançar tots i totes.
Els responsables polítics professionals que governen qualsevol nivell, sigui local, autonòmic o de l’Estat, han de posar els mitjans per a solucionar-ho, però la ciutadania en el seu conjunt també ha de participar de les solucions del problema, ningú pot defugir de la seva part de compromís i responsabilitat. No podem anar continuant delegant amb d’altres com fins ara.
Ara se suposa que vindran molts milions d’euros d’Europa, precisament per a fer front als problemes generats per la pandèmia i per problemes estructurals d’un Estat espanyol arruïnat, corrupte i incapaç d’afrontar els problemes reals de la ciutadania. Per tant, aquests recursos han d’arribar de veritat a les persones que viuen i malviuen en la pobresa i la marginalitat, aquest és un dels grans projectes a tenir en compte, i res té a veure amb la promoció del vehicle elèctric, ni algunes reformes empresarials, ni d’infraestructures, ni de… els suposats grans projectes innovadors. Doncs el millor projecte innovador i de progrés és el que té en compte les persones, les ajuda i permet que sortint de la marginalitat i la pobresa.
Seria una veritable irresponsabilitat i vergonya, que els grans beneficiaris siguin els de sempre, i la marginalitat i la pobresa augmentin, i no es derivi ni un recurs a millorar la situació de les persones que pitjor ho estan passant.
Tota la problemàtica social que avui es pateix per moltes persones abandonades a la seva sort, necessiten una actuació immediata i efectiva. Per tant, ara sí que necessiten veure que de veritat l’Estat i les administracions públiques estan al seu costat, i alguns es deixen de discursos de paper, per a mesures i solucions concretes als seus problemes, per sortir de la marginalitat i la pobresa.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari