Tots els temes relacionats amb la mobilitat, generen seriosos problemes, sobretot, perquè des de fa anys estem modelant les ciutats i el conjunt del territori, al servei del cotxe privat. El discurs de la llibertat individual, i la majoria de la publicitat tendeix a la promoció d’aquest model de consum.
El cotxe després de l’habitatge, és el que comporta majors despeses familiars, llavors ho converteix en una demanda i una exigència d’infraestructures, autopistes, carreteres, estacionament i així una llarga llista d’exigències a les administracions per a resoldre la demanda.
Els costos d’aquest model, són elevats, tant a escala individual, com col·lectiu. I costos econòmics com mediambientals, ja que el seu impacte, per exemple, en temes de contaminació, com d’afectació al canvi climàtic són evidents.
I canviar el parc de vehicles de gasolina i dièsel, per la moda dels vehicles elèctrics és una ficció i una fal·làcia, ja que substituïm aquests combustibles fòssils per electricitat on la seva obtenció primària serà l’energia nuclear i similars, altament de risc i limitada, contaminant. I la reconversió de la indústria automobilística no es resoldrà fàcilment.
I anem a una ciutat com Terrassa. Ara tenim un problema generat, per una decisió equivocada i no fer cas als que dèiem que s’havia de fer una política d’aparcaments a la perifèria del centre, i entorn de la ciutat amb autobusos llançadora que ens fes arribar a aquest amb transport públic eficient. Doncs no, la gran majoria d’estacionaments s’han fet dins el perímetre del centre, obligant els cotxes a arribar fins a dins la ciutat.
I ara, tenim un problema que no se sap com resoldrà, i l’Ajuntament va intentant revertir una situació, aplicant des de fa uns anys, un canvi de criteri, com reduir l’impacte del cotxe privat i promoure el transport públic. El que genera forta incomprensió per part dels que tenen cotxe privat, després de comprar vehicles cada cop més grans i amb un nivell de despesa més elevat, i ja no parlem del soroll, ocupació de l’espai i del nivell de contaminació.
Es va començar la via de vianants del centre, la limitació de pas de vehicles privats en un tram de la rambla d’Ègara, l’aplicació de zones blaves per a promoure la rotació de l’estacionament, la promoció de zones 30 al conjunt de barris de la ciutat, i tota una política de reurbanització de carrers amb la limitació de l’estacionament i plataformes planes i voreres més amplies per a afavorir als vianants. I també amb l’objectiu de reduir la contaminació de l’aire amb les zones de baixes emissions que afecta bàsicament a part del Centre Urbà.
Per acabar, amb la campanya de riota anomenada “Revolució Verda”, un mer eufemisme publicitari que no té res a veure amb cap realitat evident. I la zona de baixes emissions, que genera incomprensió i confusió entre la ciutadania, per una mala política comunicativa, que ha demostrat la incapacitat municipal, per a explicar el projecte que s’ha quedat amb la visió que l’Ajuntament va contra el cotxe privat, i no pel tema de les emissions contaminants. I sobretot, perquè algunes d’aquestes mesures mediambientals, no es decideixen a l’estat espanyol, ni a Terrassa, sinó que venen imposades des d’Europa. I això, tampoc s’ha sabut explicar.
Ara, per moltes obres de millora per a canviar la ciutat i afavorir als vianants, i reduir l’impacte del cotxe privat i la promoció del transport públic, tenim la ciutat que l’Ajuntament ha modelat des de l’any 1983, amb el primer POUM. I seguim tenint tots els estacionaments al Centre, és més, l’equip de govern torna a entrar en la incoherència, quan diu que obrirà de nou l’estacionament del Portal de Sant Roc, perdent una oportunitat per a ser coherent amb la seva anomenada “Revolució Verda”. Per tant, la zona de baixes emissions, serà un fracàs com molts aspectes relacionats amb la mobilitat, perquè seguirà tenint tots els cotxes dins d’aquesta zona, ja que no ha fet cap estacionament perifèric entorn del centre. I un Ajuntament que ni té estratègia mediambiental, ara ni de mobilitat al carregar-se de forma injusta a la seva cap de servei, i només funciona a cop de titular periodístic i una política mediambiental de miratge i ficció.
I un exemple és el que s’ha fet a Galileu i Arquimedes amb els camins de vianants, que ni s’ha reduït el pas de vehicles, ni el volum de soroll, ni dels índexs de contaminació. I és que amb el tema de la mobilitat, s’ha de tenir clar quins objectius tens, quina estratègia aplicaràs per a ser efectiva, i has de triar, aplicar mesures reals contra el cotxe privat, o senzillament, mesures merament estètiques que no serveixen per a res. La reducció de vehicles en aquests carrers només s’aconseguirà aplicant criteris clars, entenedors i de dissuasió efectiva derivant el trànsit a altres vies.
I un altre aspecte important, no pots ampliar voreres, fer plataformes planes, cantonades amb flors i més amples, si després no ets capaç de posar ordre a l’incivisme creixent. Cotxes estacionats i ocupant l’espai dels vianants, furgonetes de repartiment de les empreses de paqueteria, bicicletes circulants i sobretot, patinets elèctrics que cada cop hi ha més i incomplint totes les normes, és una veritable disbauxa i perill pels vianants.
I el més greu, davant d’aquesta disbauxa, ningú ho controla, ni actua, que encara és pitjor.
Terrassa, és un exemple de disbauxa, que haurà de resoldre les seves incoherències i contradiccions, deixar-se de discursos de paper, i de veritat assumir que vol fer, una política de mobilitat i de sostenibilitat mediambiental creïble, compromesa i real, o seguir en el miratge publicitari i la propaganda, que no se la creu ningú, al contrari, només genera tensions i incomprensió.
I altre exemple de problemes i incomprensió és Barcelona, on les polítiques de mobilitat per a reduir la contaminació, l’impacte del vehicle privat i la millora dels espais urbans, ha estat fortament criticat per la dreta (PsoE-Psc, Junts i patronals, i promotors del vehicle privat), i això demostra les contradiccions de la nostra societat, fonamentada en el consum irracional i desmesurat, on el cotxe és el seu màxim exponent. I ningú vol renunciar a aquest contrasentit. O comencem a entendre que les actuacions mediambientals comportaran renúncies, i que aquell discurs de l’equilibri entre medi ambient i capitalisme, és una ficció, i s’ha d’escollir, no hi ha alternativa. Podem fer una política de mobilitat de pedaços i limitada, o fer-la de veritat, assumint les conseqüències de les decisions a prendre, i això les Administracions i sobretot els Ajuntaments, s’hi hauran d’adequar i fer molta pedagogia vers la ciutadania, i sobretot la pressió dels promotors del cotxe privat.
Civilitzar l’espai públic per a gaudir la ciutadania, i reduir els impactes mediambientals, s’ha de fer amb convenciments i interès públic i col·lectiu, no hi ha una altra sortida.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari