Escoltava l’altre dia un podcast en el qual un còmic li explicava a un altre que per parlar amb la seva dona ho havia de fer en titulars. Breus, concisos i amb la informació més acurada i atraient per tal que pogués provocar el màxim d’interès en ella. Sostenia l’humorista que havia arribat a un punt en la seva relació en què parlar amb la seva parella requeria un temps i una atenció per part d’aquesta havia de competir amb tot un ventall d’estímuls els quals ella no podia deixar de banda i als que havia de prestar atenció simultàniament. Les seves converses, així doncs, es traduïen en una persecució darrera d’ella mentre anava fent coses, donant ordres o mantenint converses breus amb altres personatges de la casa. Parlant fins i tot a través de la porta tancada del bany, mentre l’altre oferia un “t’escolto” permanent com a fil conductor de tot l’itinerari domèstic.
Reia perquè m’identificava amb ella, igual que amb ell, en moltes ocasions. Amb aquesta necessitat de rendibilitzar el temps hem copat el llenguatge d’expressions que ens recorden que no l’hem de perdre o que l’hem d’omplir. És tan indispensable i ben vist socialment no tenir-ne -de temps- que l’hem portat a l’extrem glorificant-lo, com a imperatiu, fins i tot, de les nostres relacions afectives.
Ara penso en el que llegia fa uns dies a Elogio del aburrimiento de Santiago Alba Rico quan deia que:
El capitalismo prohíbe el aburrimiento y para eso tiene que impedir al mismo tiempo la soledad y la compañía ¡Ni un solo minuto en la propia cabeza! ¡Ni un solo minuto en el mundo! ¿Dónde entonces? ¿Qué es lo que queda? El mercado; es decir, esa franja mesopotámica abierta entre la mente y las cosas, ancha y ajena, donde la televisión está siempre encendida, donde la música está siempre sonando, donde las luces siempre destellan, donde las vitrinas están siempre llenas, donde los teléfonos celulares están siempre llamando, donde incluso las pausas, las transiciones, las esperas, nos proporcionan siempre una emoción nueva. El capitalismo lo tolera todo, menos el aburrimiento.
Penso en el difícil que és reeducar-nos de tot aquest maniqueu après entorn de la necessitat d’estar permanentment ocupats i no de deslligar-nos de tot allò que ocupa el nostre temps i que, en definitiva, no ens deixa avorrir; immersos en una obsessió malaltissa, d’una hiperestimulació que pretén aconseguir un preuat benestar… em pregunto quina va ser la darrera vegada que ho vaig fer, quan va ser la darrera vegada que et vas avorrir com una ostra?
No sé si serà el capitalisme o, com diu el filòsof i pedagog José Antonio Marina, si no serà que s’ha posat de moda la felicitat -o el “benestar”- i tothom s’ha posat a buscar-la amb molta fal·lera i amb molt poca paciència per tractar d’aconseguir-la. D’una manera que ha fet aparèixer una mena d’actitud de zàping continu: no tinc temps de veure si el programa (o l’experiència vital) és interessant, si en els primers deu segons no m’atrapa, canvio: és igual que sigui de programa, de relació o de feina.
Recordo ara com en un curs sobre dol em deien que “no ploris” és la resposta més comuna en veure’ns davant l’angoixa. Durant la darrera setmana, m’he trobat, per caramboles de la vida, amb un parell de situacions en les quals he tingut l’impuls d’oferir aquest “no ploris” al que li he hagut d’estrènyer les regnes perquè finalment no sortís de la meva boca.
Que difícil que és acompanyar i validar les emocions de l’altre quan això imposa trencar amb tot el que hem après del nostre entorn més proper. Kathryn Mannix, doctora especialista en medicina pal·liativa, explicava en un article que el “no ploris”, tot i ser benintencionat perquè no implica un “fas malament plorant”, sinó un “tant de bo no tinguessis aquest disgust que et fa plorar”, suggereix un “vull fer que et trobis millor” que acaba constituint-se com un senyal de preocupació.
El problema, diu l’escriptora de Las palabras que importan, és que aquest desig que la persona angoixada s’animi no fa més que traslladar la idea que el seu patiment no és ben rebut i que les seves emocions no són apropiades. Dins d’aquest galimaties de recerca de la felicitat ràpida, activem un altre zàping per canviar de pantalla, exigint omplir els silencis que ens incomoden fins i tot d’aquells a qui estimem.
La Dra. Mannix diu que deixar un espai per al patiment i donar l’oportunitat a l’altre de processar la seva angoixa és un important element de suport i comprensió; un espai a on ningú no jutjarà aquell sentiment que l’envaeix, i a on ningú tractarà de suprimir-lo ni de minimitzar-lo, però… s’apareix una tasca tan difícil!
Estem tan avesats a omplir el temps de qualsevol cosa que oblidem que “perdre el temps” potser és només una frase feta, maldestra i que, potser, els silencis incòmodes són allò que dona sentit a les nostres relacions. Potser només es tracta d’ ”avorrir-nos” amb aquells a qui estimem.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari