Vaig aprendre el significat de la paraula sincretisme en un curs de formació d’una ONG amb la qual vaig estar vinculat. Sincretisme, vaig entendre, com un encreuament. Una amalgama de dues o més tradicions culturals. Concretament, en aquell curs ens posaven l’exemple del sincretisme religiós i de com, a la religió afrocubana d’origen ioruba, a la Virgen de la Caridad del Cobre se l’associa amb l’orixà Oshun, reina de les aigües dolces, els rierols i rius. És d’aleshores ençà que vaig adoptar la paraula en el meu particular vocabulari.
M’agrada pensar que a casa meva es practica aquest sincretisme. Quan dic casa meva, parlo de la societat a on estic subscrit. Sincretisme, posant l’accent en ressaltar el caràcter de fusió i assimilació d’elements diferents.
Em fa gràcia que algú pugui ser tant ignorant com desconeixedor de la realitat d’aquesta terra i tot posant-se el pin de la defensa de l’absurd, fa bandera d’un “nacionalisme” enganyós que posa l’accent en la diferència i no en l’assimilació. Ho diu un Marcilla, casat amb una Jiménez parlant-vos en el català amb què acostuma a expressar-se, tot i no ser la llengua en què li parla a la seva mare.
“Cuando un hombre de Fuenlabrada (Madrid) tiene que buscar un puesto de trabajo en Cataluña, uno de Madrid lo tiene mucho más difícil por tener un apellido español, castellano”, diu la presidenta de la Comunidad de Madrid , i segueix: “Y sucede también que cuando uno de Extremadura, de Parla o de Móstoles se va a trabajar a Cataluña, es un charnego y va a ser eternamente una persona de segunda por ser español y no querer renunciar a ello”.
No sé jo si aquesta dèria per tal d’infondre la por a ser de segona no serà una cortina de fum per justificar les carències de les seves polítiques. No ens oblidem que sota el govern de l’Ayuso s’aprovaren els protocols de la vergonya, l’ordre política per a no derivar els ancians amb Covid-19 als hospitals, en les pitjors setmanes de la crisi sanitària, i la mateixa que ha permès les pèssimes condicions d’algunes residències i que denuncien els familiars, pel que fa a l’alimentació i el mal estat que rebien els residents. Això sí que és produir persones de segona… amb tot el cinisme del món, a partir de la seva vulnerabilitat; a través de la mala gestió en les polítiques socials que, en teoria, haurien d’afavorir no ja la seva indiscutible dignitat, sinó l’excel·lència en la cura dels seus usuaris, dels ciutadans.
Però bé, el cas és que més que assenyalar les hipotètiques -i tan absolutes, sembla per ella- singularitats excloents que diu l’Ayuso que regeixen determinades comunitats, potser valdria la pena que es deixés de preocupar pel que s’ensenya o no, de com et dius o de com et diuen i es preocupés del que reclamen els seus ciutadans o del que passa amb les persones grans a la seva comunitat.
La teoria de la justícia del filòsof John Rawls, diu que només un contracte social que permeti als ciutadans sentir-se part d’una comunitat en la qual el seu govern promou el benestar de cadascú pot fomentar el caràcter civilitzat.
Un caràcter que consisteix en un compromís personal amb el conglomerat, amb la barreja, amb l’entrecreuament, que resulta d’un sentiment profund de pertinença; a veure si no serà que més que de cognoms, si no hauríem de començar a parlar d’això, de pertinença i de contracte social.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari