El context és el propici de ben segur, però em neguiteja que des de fa gairebé dos anys, obro els ulls cada matí sotmetent-me a la mateixa murga: respiro bé? em sento bé? tinc febre? em noto el pit carregat? Diu el diari del diumenge que els treballadors que estem de cara al públic i que no podem teletreballar ens enfrontem a un nou problema de salut mental: la coronofòbia. No sé si és el cas, la veritat. A part del “reset” matutí i de l’estricte compliment de les mesures de seguretat per treballar en un entorn amb un elevat risc de contagi, no crec que estigui en un estadi d’extrema ansietat.
Però semblaria que, si l’emmarcament de la circumstància actual no és suficient per a contribuir a un estat mental d’incertesa, ni tampoc la cibercondria que el nodreix, que ens envolta i que ens enverina, ara resulta que això que vivim – que és “allò que (dèiem) ens faria millors”-, no serà res comparat amb la que s’està armant; si el panorama ofensiu que Rússia està duent a terme i en el que no sé perquè pebrots hem de ser sempre els primers en oferir-nos, tot enviant fragates i caces, esclata.
De vegades, un té la sensació de no entendre res del que l’envolta. La portada de El País del diumenge passat és significativa. Per una banda, t’avança que la nova normalitat a Espanya és la de 100 morts al dia en el pic de la sexta onada, i els comparen amb els d’una temporada de grip de mortalitat “dolenta” com la del 2017-18 en la que van ser 125 els morts diaris en els quatre mesos que dura aquesta, com si de cromos i del mateix bitxo estiguéssim parlant. Normalitat, diuen.
Per altre banda, la portada obre amb un “Tengo ya refugio por si llega la guerra”, tot i que aquí ja no es parla de previsions de morts; sembla més interessant donar les xifres dels més de 130.000 soldats que ha desplegat Moscou a les fronteres amb Ucraïna i de qui va amb qui a l’OTAN i l’Aliança Atlàntica; dels ultimàtums, de la dialèctica, de l’espionatge i de la diplomàcia… ningú no parla de quants d’aquests soldats i dels que vindran d’arreu moriran si això decideix treure la feble vàlvula de contenció. “Europa entera está en vilo al desenlace de un desafío sin parangón”, “el órdago de Putin”; igual aniria més bé que continuéssim jugant al mus en comptes de ser espectadors.
La portada afegeix una altra perla. Diu que la gent gran comença a exigir un millor tracte als bancs. Que 350.00 ciutadans han secundat aquesta petició, però que resulta que el sector financer ha perdut 100.000 llocs de treball des de la crisi financera i que refusa assumir en solitari el cost d’atendre els clients. O sigui que encara haurem de veure com un servei privat, que ha de proporcionar una entitat financera, estarà subvencionat com a obra social i sinó… al temps.
Estic d’acord si el que penses és que estic barrejant “churras con merinas”. Però aquesta és la irreal barreja d’aquest dia a dia feixuc amb el qual molts ens trobem cada dia. Un permanent estat d’alerta, de por, d’hostilitat o d’incomprensió o de negació. Irene Vallejo diu en el seu regal dominical que el que és real és el pes de les adversitats que afrontem i els nostres recursos per bregar amb les ferides que provoquen.
En els darrers mesos s’ha parlat molt de la salut mental. Igual ja és moment de començar a parlar dels recursos necessaris per acompanyar-la. Abans que aquests s’atorguin a una nova salvació encoberta dels bancs amb l’excusa de garantir la “inclusió financera” d’uns usuaris que són els mateixos des de fa una vida i que tenen el “servei” més que desembutxacat a cop de comissions. O que siguin excusa les conseqüències d’una recessió, d’una guerra o d’una pandèmia. Potser el desafiament sense parangó a què Europa s’enfronta no és més que el compromís amb la salut dels seus ciutadans.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari