La dona que comparteix vida amb mi (perdoneu, mai m’ha agradat dir “la meva dona”) sap molt de moltes coses. Moltes més que jo, segurament. Fa uns dies la vaig sorprendre, però, amb un nou concepte del qual no havia sentit a parlar mai, el mansplaining; que per si no ho sabeu, és allò que fa un home quan explica alguna cosa a una dona, d’un tema que ella domina infinitament més i del que, a part, ningú no li va preguntar; per pura supèrbia, paternalisme o condescendència. Guardo el dubte de si mai l’he practicat, possiblement ho hem fet tots dos i ho hem fet sense saber que ho estàvem fent… a saber.
Mansplaining és un anglicisme que encreua dos mots man (home) i explaining (d’explicar) i sembla es va fer un ús generalitzat a partir d’un llibre de la Rebecca Solnit anomenat Els homes m’expliquen coses. Però bé, superat aquest excés pedagògic (que no pedant, no em mal interpreteu), haig de confessar que a mi el que m’agrada és que “la meva dona”, m’expliqui coses. Concretament una, que puc haver-hi escoltat milers de vegades en aquests 22 anys i amb ella, amb el seu relat, m’agrada percebre aquell nerviosisme per explicar-ho tot ràpidament, però amb tot luxe de detalls, enfarfollant-se en el discurs, acompanyant els gests, concisos en les mans, amb aquell punt d’orgull que delata la brillantor als ulls.
La culpa la té un vuit i mig o el SEAT 850 que va irrompre a casa seva, com a la de molts ciutadans d’aquest país a la segona meitat del segle XX. Les aventures de les vacances d’una família de tres germans a principis dels 70 en un cotxe que, segons explica la fitxa tècnica, només tenia capacitat per quatre (i que segurament mai cap propietari va saber, en temps en què la necessitat era la que definia la capacitat), és una mica la història de tots nosaltres. Escoltar com el meu sogre feia una acurada disposició de tot el material necessari per anar de càmping a Benasque, de com s’atapeïa tot a dins, com estenien els sacs de dormir al seient del darrere perquè ocupessin menys espai o com reposaven els peus a sobre de bosses i caixes un cop “asseguts”, em continua meravellant.
El SEAT 850, símbol del “desarrollismo” dels anys setanta, juntament amb l’anterior Seiscientos, és la representació d’una classe mitjana que treia el cap en un moment de creixement econòmic. De l’inici d’una societat de consum, en un marc general, europeu, d’augment del benestar social. D’evolució, en definitiva, social i econòmica. Sense deixar d’oblidar, ni deixar-nos enganyar, que la creació d’un cotxe “popular” ja sorgí durant el règim feixista italià amb el seu Topolino o a l’Alemanya de Hitler amb el seu Escarabajo, amb fins propagandístics. Ni tampoc que la d’aleshores situació nacional d’un règim que es tornà més repressiu en els seus darrers anys, davant d’un creixent panorama de conflictivitat social i sindical, curiosa i precisament, s’encarnà en lluita sindical en una de les empreses modèliques del franquisme en aquell temps, la SEAT.
Christophe Guilluy, parlava aquest passat dissabte que el projecte neoliberal adoptat als vuitanta va fracassar en l’aspecte social següent: no construir una societat. A finals del segle passat les classes populars havien perdut i estaven condemnades a desaparèixer, però ara mateix, la gent corrent ha renascut i és visible en tot el món occidental, debilitant el discurs i les representacions dominants.
L’autor de l’article Sobre las ruinas de la clase media sosté que el desafiament de la gent corrent enfront del món polític, els mitjans de comunicació i un sector de la classe intel·lectual han assolit uns nivells sense precedents. Un símptoma, segons l’autor, del col·lapse cultural d’una ideologia adoptada per les elits, però que ja no té influència en la societat.
La pandèmia ha fet visibles a les classes modestes (personal sanitari, repartidors, obrers, camperols, artesans), i també ha deixat al descobert la vacuïtat del model neoliberal. Quelcom que la classe dominant anomena “populisme”, però que no és més que la part visible d’un renaixement que va més enllà de la política. I augura que, és la gent corrent la que avui, pot invertir el curs de la història, la que es fa càrrec de la realitat i la que mou el món.
Com amb el SEAT 850, que va moure les il·lusions i les esperances dels ciutadans d’un país immers en un clima internacional de canvis socials i culturals, la nova classe popular s’obre, ara, camí. Potser encara, com amb el fenomen del mansplaining, no li hem posat nom a allò que potser, ja estem fent o a allò que, sembla, està esdevenint. Christophe Guilluy està convençut que el ritme i les aspiracions de les persones corrents no ens porten al millor de tots els mons, però permet que la societat recuperi la seva coherència; i que el món de les perifèries populars és el marc coherent en el qual la societat ha de renovar-se.
Vázquez Montalbán reflectia el panorama fluctuant de la dècada dels setanta a Crónica sentimental de España, d’un país en què el desenvolupament econòmic i el creixement no van anar de la mà de la creació de treball (i en el que potser trobem alguna cosa familiar amb els temps actuals) en aquell moment insuficient i bàsicament provinent de l’àmbit rural, posant un exemple: “La civilización automovilística española es la que mejor nos puede prestar su lenguaje para comprender esta alternante situación de la riqueza nacional. Como buen conductor del seiscientos, el español medio sabe que en el arte de conducir hay que acelerar de pronto y frenar en el momento menos esperado”.
Toni Marcilla, treballador social
Martín-Sánchez, Isabel (2019). El Seiscientos, un símbolo social de la España del desarrollismo; Historia Contemporánea, 61, 935-969. (https://doi.org/10.1387/hc.19535)
Guilluy Christophe (2020). Sobre las ruinas de la clase media; El País 07/11/2020
Deixa un comentari