Entre cervesa i cervesa, encara tinc la suficient lucidesa per a escriure la pretensiosa crònica del meu acostumat estiu, sota la protecció d’una tenda, en el càmping de sempre, a quasi quaranta graus de temperatura. Com que no només de cervesa viu l’home, intento abstraure’m de la realitat que em toca aguantar -de les vacances en un càmping vull dir- amb altres drogues com ara, l’escriptura o la lectura. Acabo de llegir Cauterio, una novel·la que he devorat i que us recomano; entre d’altres coses, parla de la hipocresia.
El meu benaurat Pep Valenzuela (Pep Malarrassa al meu mòbil), em desperta amb una piulada que reflexiona sobre la gran afluència de gent desplaçada durant el pont d’agost i llegeixo al diari que les xarxes ja han batejat com a “My revenge travel 2022” a aquest boom turístic que, sembla, empeny tot l’estrès pandèmic acumulat i l’horitzó inflacionista que es preveu per a la tardor. Llegeixo també que Catalunya recupera al turista francès i que, aquí, tornem a escollir viatjar a destinacions nacionals però amb estances més breus.
Penso que no deixa de ser curiós que algun mitjà parli que gairebé el 90% de ciutadans que han marxat aquest estiu, hagin decidit fer-ho a destins nacionals i que ningú parli de quines seran les maneres de seduir als autòctons l’any vinent, si és que tenim un racó que no hàgem gastat en gas i electricitat. Perquè si aquest any els preus han pujat més d’un 20% respecte al 2019 a causa de la demanda i la pujada dels costos, no vull pensar en l’any vinent. Sembla que aquest ha estat un any sense turisme rus que, diuen, s’ha vist “compensat” per aquesta mena de “revenge travel” nacional, que no és més que un “que me quiten lo bailao” pel que pugui passar.
Si la tendència europea del turisme del 2023 s’ha de dictar o no per la magnitud de la catàstrofe que tothom sembla anticipar, és encara una incògnita; però si el turisme francès, italià, alemany comença a fer el que els d’aquí hem fet aquest any, potser haurem de començar a canviar el “Bienvenido Mr. Marshall” per recuperar al Paco Martínez Soria que tots tenim a dins i tractar-lo com la nostra millor inversió, com si d’un suec es tractés.
Perquè l’aposta pel turisme de la temporada vinent, si la cosa va maldada, estarà carregada de compromís, per ambdues parts: del que farà l’esforç d’intentar fer vacances i ho farà a casa, i del que espera que això succeeixi per a garantir la seva sustenta.
Us posaré un exemple. Fa catorze anys que estiuejo en el mateix càmping. Mai he intercanviat una paraula amb el propietari del càmping tot i saber qui és. Ho sé perquè és d’aquelles persones a les quals agrada de prodigar-se, saludar i intercanviar alguna paraula en tres o quatre idiomes diferents. Afable, educat, elegant, sempre amb un comentari carinyós amb els nens i algun “chascarrillo” que faci riure als adults holandesos, belgues i danesos que omplen el restaurant per dinar o per sopar.
No pretenc ser injust, però aquesta era una metàfora del turisme que va ser, dels estius passats i no dels que, previsiblement, vindran. Vàrem tenir un “assaig” l’estiu passat i l’anterior. Anys de pandèmia. Afortunadament per nosaltres, per la meva família, vam poder fruir de les mateixes vacances de sempre, al mateix lloc, al mateix càmping, aquest cop sense el turisme de més a dalt dels Pirineus. Allà estàvem els de sempre, el “turisme nacional”, el que omple les seves neveres amb la compra al Mercadona, per estirar un parell de dies més de platja i que paga exactament el mateix per una parcel·la en un càmping que el que paga un holandès que no va venir. El que és fidel des de fa molts i molts anys tot i que no es permeti d’anar molt al restaurant.
Aquest any per primera vegada, després de catorze anys, he intercanviat quatre paraules amb l’amo del càmping que es va dirigir directament a nosaltres… per assegurar-se que estàvem acampats en ell.
Ho va fer després de veure’ns aparcar el vehicle i entrar caminant, ens va seguir uns metres per comprovar si érem o no dels que ens deixem els diners allà. No deixa de ser divertit el fet. Em pregunto què és exactament el que no li va quadrar, si la nostra indumentària, les nostres faccions, la furgoneta amb la qual ens movem, l’idioma que utilitzem, la nostra conversa, que no abaixéssim el cap en passar davant d’ell com si es tractés d’una jura de bandera, que jo sigui “calvo” i que els quatre pèls que conservo no siguin rossos; o potser devia pensar: “a aquests no els he vist mai al restaurant?”.
No sé si serà el mateix, però se’m queda la mateixa sensació de babau que quan veig a la Rahola -que semblaria darrerament, haver decidit substituir els banyadors de l’Obregon pels seus vídeos- ara amb la paella, ara amb la guitarra, ara a la piscina. M’insulta exactament igual aquest pensament burgès d’alienació de la realitat que proporciona tenir un altaveu per dirigir-se a les masses, sense pensar en la dignitat d’aquestes per segons quines xarlotades, que el sentiment de propietat que té l’amo del càmping per a algú, que… no sembla d’“ells”-sigui el que sigui “ells”-, però que al final, alimenta les seves butxaques o, fins i tot, podria formar part de les seves ideologies. Lucía Lijtmaer se’n riu a Cauterio d’aquesta “autoritat Premium” que fa sentir especial algú que puja a un escenari i que té un gran públic a qui dirigir-se; i penso si no serà que, al final, heu estat la riota de tothom a partir d’aquest menyspreu projectat, que heu fet sortir de mare i que, encara, no enteneu.
Més enllà del que pugui significar aquest episodi, l’estiu és una espècie de “patchwork” construït amb centenars de records. El construïm nosaltres sobre un paratge diferent del de la nostra quotidianitat. De vegades hem de pagar per aquest decorat i de vegades hem de lidiar amb una supina hipocresia, tot i saber-nos, en el millor dels casos, ser el turisme nacional que salvarà un altre estiu.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari