Rere la promesa de la igualtat, la globalització s’ha aparegut com la solució d’una pretesa unificació global. Aquesta harmonització de costums i pràctiques ha aterrat a la nostra cistella de la compra transformar-se en aliments que esdevenen en una suculenta trampa. Una trampa que podríem anomenar “dieta global”.
La quinoa és un dels aliments més rics i complets que existeixen. Amb un gran valor nutritiu i contenint els vuit aminoàcids essencials per l’esser humà, a més de proteïnes, carbohidrats i minerals, essent relativament pobre en greixos, és conreada fa 5.000 anys als Andes bolivians, peruans, equatorians i xilens. Segons la FAO, aquestes qualitats fan de la quinoa un aliment ideal per als països que pateixen desnutrició, al que s’afegeix la facilitat en el seu cultiu i el barat de conrear, amb capacitat d’adaptar-se a diferents continents.
Una solució per a milers de persones però també… una tendència alimentaria en els països rics, introduint-se amb celeritat en les dietes americanes i europees, com a nou aliment saludable de moda.
Un article de Guzmán, J. (2013) anomenat «El lado amargo de la quínoa», de VSF Justicia Alimentaria Global, assenyalava que el consum de quinoa a Espanya, era ja d’aproximadament 175 tones l’any; i el que és més greu, que aquesta moda comença a convertir-se en un malson per a les poblacions més vulnerables de Bolívia: la nova demanda dels països rics provoca que el preu de la quinoa es tripliqui i que, donat que el 90 per cent de la quinoa produïda a Bolívia surt del país, el preu en el mercat intern també s’hagi disparat.
L’any 2013 es va declarar Any Internacional de la Quinoa i el boom consegüent, també va generar una desigualtat en el consum intern. La quinoa, passa a ser un aliment per aquell qui té diners o la produeix i l’alça del preu, està afectant a aquells qui sempre la van menjar, que estan baixant el seu consum.
Ja al 2014, un article de The New York Times de Berson, J., informava que la quinoa, s’havia tornat massa cara pels consumidors locals, que estaven sent desplaçats pel creixent mercat d’exportació i que, alhora, empenyien als bolivians envers el consum d’uns aliments processats més barats.
El consum domèstic de quinoa va disminuir un terç entre 2005 i 2010, explicava l’autor, al mateix temps que es triplicava el preu per a l’exportació; un fet que es transforma en una malnutrició creixent a les regions a on es produeix la quinoa. Però no són els únics problemes. Les batalles pels terrenys més favorables i l’enfrontament dels agricultors per terres que anteriorment estaven abandonades, així com les poques alternatives per a crear sistemes de producció sostenibles, són alguns d’aquests problemes.
La quinoa s’ha convertit en un aliment global i, aquesta globalitat, ens mostra una paradoxa: que l’explosió de les exportacions s’acompanya d’un creixement de la malnutrició i un descens de la producció per al mercat interior en les comunitats andines. Potser caldria començar a tenir en compte que la quinoa com aliment global, ha comportat unes conseqüències en les estratègies d’intervenció, producció i comerç d’aquest cereal de les que també som còmplices com a consumidors.
Bolívia té els nivells més elevats de desnutrició i, al mateix temps, un dels cereals més nutritius en el mon; actualment existeix una diferència significativa entre el preu de la quinoa i altres aliments bàsics com l’arròs i els fideus resultant, doncs, més barat substituir la quinoa per altres aliments, sense tenir en compte el valor nutricional que es perd.
Els problemes de sobreexplotació de la quinoa i de la desnutrició de les persones que formen part de les comunitats andines, la pobresa, la globalització o la vulnerabilitat son factors lligats a la quinoa.
El preu alt de la quinoa, és un desafiament per al consum de la població en general (de les comunitats que l’exploten), com pels productors mateixos; ja que el preu impedeix un major consum de quinoa per molta gent, i fa més atractius altres aliments més barats però menys nutritius , com l’arròs i la pasta; el consum intern de la quinoa és important perquè afecta a la seguretat alimentària nutricional tant com al desenvolupament dels països productors.
Una de les primeres causes de malaltia és una dieta inapropiada, l’alimentació actual ens emmalalteix i el mercat global i els tractats de lliure comerç internacional trivialitzen la importància d’un comerç just i sa. L’actual tendència és un augment en les diferències entre una elit mundial mínima que cada cop s’alimenta millor i una majoria del planeta que queda exclosa d’una dieta saludable; a més a més, en els països del Nord s’ha encarit l’alimentació sana, de manera que les desigualtats es reprodueixen en totes les escales.
Potser és hora de que prenguem la quinoa com a exemple per a revisar els nostres hàbits alimentaris, des del Nord i preguntar si prenem en compte la quantitat d’energia i volum d’aigua que exigeixen, les deixalles, els costos mediambientals del transport a llargues distàncies, la desaparició de la diversitat genètica de plantes i animals i la misèria humana de la producció intensiva en ma d’obra.
Un producte sa, com és el cas de la quinoa, forma part d’una “tendència” que sembla establir, en els països del Sud, que el menjar saludable cada cop ha de ser més car. Les malalties derivades d’una mala alimentació afecten de manera més extrema a les classes amb menys rendes, el que dificulta l’accés a una dieta sana a un número cada cop més gran de persones en tot el món.
El gra andí ja no és un producte exclusiu de les tendes dietètiques o de productes ecològics. La quinoa ha arribat a les grans superfícies europees i ara es ven en vasos preparats o barrejada amb productes com musli o arròs. En pocs anys, la imatge del gra ha canviat i amb ella el perfil dels seus consumidors.
El futur dels agricultors està a mans d’aquells que es sumen, ara, a la moda del gra andí. Els importarà als consumidors l’origen del producte? Els importarà saber que el seu consum està malbaratant les vides de les comunitats productores? Tant debò això serveixi per apel·lar al codi ètic dels consumidors i establir que itineraris, com el del comerç just, sigui tant “saludable”, com el consum de la quinoa a l’hora d’adquirir-la.
Toni Marcilla, Treballador Social
-Berson, J. (2014) La reprogramación de la quinua. New Left Review 85, 121-139
-Guzmán, J. (2013) El lado amargo de la quínoa. VSF Justicia Alimentaria Global. Recuperat a: www.vsf.org.es
Deixa un comentari