Molts dels que llegiu aquestes línies, segur que coneixeu la història que ara us explicaré. La primera vegada que la vaig escoltar ho vaig fer de la mà (o per boca, millor dit) de la docta narració d’un amic, l’Àngel; una d’aquelles persones a les que, sanament, envejo. Primer per la memòria per atresorar dates i detalls i segon per la capacitat de construir un relat tant atractiu que t’absorbeix. La història es la següent.
Entre 1958 i 1962, milions de xinesos van morir en el seu país a conseqüència de l’anomenat, Gran Salt Endavant de Mao Zedong o Mao Tse Tung que va declarar la guerra a la naturalesa amb la pretensió d’impulsar l’economia. Una de les mesures més cruels va ser el que fou la guerra contra els pardals. Entre 1957 i 1958, el país s’embarcà en una guerra nacional contra les mosques, els mosquits, les rates i els pardals: la “campanya de les quatre plagues”. El plantejament era senzill, en desaparèixer els pardals s’obtindrien més tones de gra conreat que consumia l’au que s’alimentava d’ells. Així doncs, la població va començar a sortir als camps amb tambors per espantar els ocells. Destrossaven els nius, es van distribuir armes entre la població i es van utilitzar verins que, també, van matar a gats, gossos, ànecs, conills…
Quan ja quasi s’havien extingit els pardals, les autoritats es van adonar d’un fet que determinà el futur de la nació: els ocellets no només menjaven llavors de cereals, també insectes. Tot i ordenar un “alto el foc”, al 1960, ja era massa tard. Les plagues de llagostes i altres insectes van créixer a mesura que desapareixien els pardals (anys després els van haver d’importar de la URSS per recuperar la població) i la desaparició dels conreus va provocar la “gran hambruna china” en la que es calcula, van morir 45 milions de xinesos.
Per boca del meu amic Ángel, aquesta història entra millor. Li he demanat algun altre cop que me l’expliqui i sempre hi ha un detall més com la creació de forns casolans de fundació per fer eines de conreu d’una qualitat ínfima.
És curiós com una decisió unipersonal, no consensuada, no programada, no assessorada per experts, pot desenvolupar una gran catàstrofe. Salvant les distàncies, de decisions d’aquesta indole, n’hem tingut unes quantes aquests dies. La decisió d’oferir una mascareta quirúrgica gratuïta a les farmàcies, ha estat una d’elles. Una decisió que ha provocat el trencament del confinament, les cues, les tensions, la multiplicació de contactes, el col·lapse del sistema de dispensació i el resultat d’un dia de caos en el que, ni es van poder vendre mascaretes, ni medicaments.
I tot per aconseguir una mascareta que, com bé diu i s’especifica a l’Informe Tècnic COVID-19 de Utilización de mascarillas del Consejo General de Colegios Farmacéuticos: “Tanto las mascarillas quirúrgicas como las filtrantes, se consideran no reutilizables”; i que segons El Ministerio de Industria, que ha publicat varies especificacions de l’Asociación Española de Normalización dins de les que es troben, per exemple que, la seva duració màxima en condicions optimes es de “cuatro horas”. Tot i que la consellera de Salut diu que: “No són d’un sol ús. Dependrà de si s’ha de portar tot el dia o a estones”, afegint que “quan s’hagin fet malbé, sigui per les gomes o perquè estan brutes”, s’han de deixar de fer servir.
Ho deia, fa poc, en aquest mateix espai: “Aquests temps que vivim, són temps de titulars. Quan la situació és impredictible, el millor és rendibilitzar el desastre amb una bona dosi de comprimits de populisme”. Gràcies per les 4 hores d’aquesta setmana. Ara, m’atreveixo a afegir que, qui al cel escup a la cara li cau.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari