La capacitat dels polítics per enredar-se i apartar-se dels temes fonamentals que suposadament persegueixen és meravellosa; la de passar les responsabilitats a un altre quan ja tothom et diu que l’has cagat és magistral, i la de que aquest altre minimitzi els efectes d’un treball malfet –que ningú sembla haver posat sota la lupa de la professionalitat que exigeix, però que tothom ha utilitzat com a bandera- oferint una reforma és, simplement, espatarrant. Parlo del fiasco de l’entrada en vigor de la llei coneguda com a “solo sí es sí” i de la deriva que ha comportat la revisió a la baixa d’algunes condemnes per delictes sexuals, com a conseqüència.
I no és que s’hagi fet “malament la feina”, no. És que s’ha fet malament amb avarícia, diria jo. No cal ser gaire entès en la matèria per adonar-se que la llei clau que justifica a aquest Ministerio de Igualdad i a la seva ministra -i de retruc a la coalició amb el govern actual- ha provocat l’efecte contrari al que pretenia, a més de la seva deslegitimació i el trencament amb el moviment feminista.
Salvant les distàncies i saltant la frontera pirenaica, alguna cosa semblant ha passat a Callac, un petit municipi que té 2000 habitants a la península occidental de Bretanya. Explicava el diari El País del diumenge que el president veí Emmanuel Macron, va anunciar el setembre la idea de dirigir immigrants envers la França rural, defensant que les condicions d’acollida són molt millors en aquestes zones que no la dels extraradis de les grans ciutats, amb una concentració de problemes econòmics i socials superiors. Davant l’arribada de 234 immigrants a bord de l’Ocean Viking que França va decidir acollir després de les 43 negatives de la Itàlia de Meloni, l’alcalde de Callac va proposar d’acollir-los. No era mala idea en un poble interior que perd habitants i en què l’economia no està per tirar coets i a on cal omplir escoles i repoblar amb l’empenta d’aquests, ara nouvinguts, i futurs francesos.
Així que el tranquil poble de Callac, de cop es converteix en l’escenari de manifestacions tant de l’extrema dreta i la seva rància i vomitiva teoria de la “gran substitució”- que sosté que la població autòctona, estaria sent substituïda per població africana i musulmana- com de la França antifeixista, insubmisa i comunista, fet que provoca un altre efecte contrari al que es pretenia, dinamitant la convivència i la desconfiança entre veïns; fent a Callac un símbol del debat en favor o en contra del pla i utilitzant-lo com a plató de mediàtics polítics i periodistes d’arreu. Deia la meva àvia allò que “cuando las barbas de tu vecino veas afeitar, pon las tuyas a remojar”.
Ho dic perquè som especialistes a reciclar idees. Ara recordo aquella de la setmana blanca que se li va acudir al tripartit format pel PSC, ERC i ICV – seguint l’exemple de ves a saber qui preteníem ser -es va pensar que els alumnes tindrien cinc dies sense classe al febrer que farien servir com a setmana d’esquí al Pirineu. D’esquí… com qualsevol “hijo de vecino”, com si d’anar a comprar al Mercadona es tractés. Es va fer per primera i darrera vegada el febrer del 2011. Els motius, ben clars per tothom, van ser l’oposició d’un bon nombre de pares per motius econòmics i d’organització del calendari de les famílies. Com sempre, ens emmirallem en allò que fan els altres, però no l’acompanyem amb les necessitats que derivarien de la implantació en la realitat social de què tan parlen els polítics i que tant poc, cada dia me n’adono més, coneixen.
Que no sigui que els mateixos projectes per combatre la França despoblada de Callac no es converteixin en la mateixa falta de previsió i d’acompanyament per als de l’”España vaciada” que tenim aquí que, també som especialistes a jugar amb la por i també tenim una extrema dreta que s’entesta en malmetre. Que la idea és fabulosa, però que s’haurà de tenir en compte a tots aquells que s’encarreguen de fer soroll i d’abraonar la convivència i veure com ho fem perquè no ens esclati una bona pilota d’aquesta merda que proclamen a la cara, tot fomentant la desconfiança entre veïns.
Tinc cada cop més clar que la política acaba per ser un mal company quan les coses es volen fer bé i que de res serveixen les bones idees si s’exigeix una penyora per desenvolupar-la. Tinc cada dia més clar que el nervi està en el consens social i en la independència de qui “vol fer”, envers el poder polític. Per això m’il·lusiona assistir a actes com el del divendres passat en què Pau Cónsola presentava la seva candidatura a síndic de greuges d’aquesta Terrassa nostra. La casualitat va fer que divendres, el que ara escriu, estigués a l’acte sense estar convidat.
Conec al Pau més per la seva feina que personalment. Sé de la seva absoluta diligència en àmbits com el d’Espai Drets o la Comissió de Seguiment de la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i em consta el seu activisme, la seva valentia; coneix el teixit social i associatiu de Terrassa, sap de la seva realitat social i de la importància en la necessària tasca de proporcionar acompanyament en aquelles situacions en les quals semblaria que no hi ha empara. Però per sobre de tot, el que més em complau és que el seu projecte tingui com a guia la Carta Europea pels Drets Humans així com el compromís de fer el possible per garantir aquests drets a tota la ciutadania de Terrassa.
Busco a la Viquipèdia el significat de la paraula “pau”: és l’estat en què una societat gaudeix de justícia, llibertat i igualtat, i no està ni en violència ni en guerra. No sé vosaltres, però jo no estic per més soroll. Prefereixo estar en Pau. Tant de bo.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari