D’ençà que tinc “seny” -si és que l’he tingut algun cop- la Festa Major de Terrassa ha estat un particular moment de transformació, de novetat, de canvi. Suposo que la causa es deu al fet de ser un temps en que l’anomalia, s’instal·lava en els nostres rutinaris costums. La Festa Major omplia les nostres bústies d’extraradi d’un programa de FM ple d’encisadores propostes d’espectacles, de música i de foc. La FM representava un temps per sorprendre’t davant la fiblada de nous estímuls; d’un concert o d’una atracció mai abans vistos o de la mateixa transgressió d’uns horaris mai abans vulnerats.
Si la nit de Sant Joan va estar lligada amb mi sempre com un alliberament per deixar enrere les obligacions escolars o per iniciar els temps de desconnexió de l’estiu, la Festa Major de Terrassa ha representat el meu personal i tardà solstici d’estiu. Quan era petit i durant molts anys, va constituir la primera vegada -sinó la única- de l’any, en què tenia l’oportunitat de veure el mar. Els dilluns de FM pujàvem al Renault 12 del meu tiet carregats amb tuppers plens de truites, de llom arrebossat i una bona síndria; i tornàvem vermells com una gamba, untats d’aftersun i amb ganes de continuar el sarau, anant a sopar un frankfurt al portal de Sant Roc o al Gavatxons; contents, serens, absorbint tota aquella efímera felicitat.
Llegeixo que en un concepte astronòmic el solstici d’estiu representa la collita, l’abundància i la fertilitat, sempre amb el Sol com a protagonista i símbol central. En un pla espiritual, el solstici d’estiu es vincula als efectes en les emocions dels éssers humans, fent-les renéixer d’on estiguin amagades. Una porta a l’expressió més gran de la llum a la vida, doncs arriba per il·luminar la foscor que ens ha capturat i per trencar lligams que empresonen la felicitat.
Cada any hi ha algun element que em fa recordar les Festes Majors d’ençà. El destí ha volgut que el record sigui agredolç perquè, precisament un dilluns de FM, ens va deixar aquell qui ens entaforava al darrera del seu cotxe per anar a Blanes i a qui tant vàrem estimar el meu germà i jo. I és curiós que, aquest any, qui hagi despertat les meves emocions, hagi estat el mateix que seia a la falda de la meva mare, al meu costat, un dilluns de FM, sense poder parar de repetir al llarg de tota l’AP7: “queda molt per arribar?”
Que el meu germà hagi decidit casar-se per FM, per mi perpetua aquest solstici que fa renéixer les emocions. Un se n’adona que estima els seus per cadascuna de les vegades que ha patit per ells. I un acaba adonant-se que patir pels altres no és més que, en definitiva, una peculiar forma d’estimar. I estimar… no és més que una singular manera de sentir que pertanys a alguna cosa. O, com deia Joan Margarit:
“Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida”.
Erich Fromm deia que l’amor és la preocupació activa per la vida i el creixement del que estimem. No puc estar més d’acord.
Bona festa Major!!
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari