[Toni Marcilla] Interculturalitat i mestissatge

No Comment

L’any 1999, alguns mitjans de comunicació posaven al mapa Terrassa, assenyalant com el pitjor episodi xenòfob a Catalunya el que, aquell juliol, va començar com una baralla entre dos grups de joves. Un d’ells de majoria magrebina i ambdós del barri, que va acabar en tres dies de batalles campals, a plena llum del dia, fent palesa la fragilitat de les relacions entre comunitats. En aquell any ja es parlava de la concentració de la comunitat magrebina al barri i del poc treball que s’estava fent per a la seva integració.

El maig del 2003 un altre brot xenòfob va tornar a posar en portada Ca n’Anglada, amb la detenció d’onze skinheads que van atacar un grup de magrebins, arribant a apunyalar un d’ells.

El 2021, és un titular al programa d’Ana Rosa Quintana el que està generant més polèmica que la veritable realitat que hi ha al darrere; la reivindicació, en les darreres setmanes, de diverses entitats del barri reclamant accions per afrontar les situacions d’inseguretat que viu Ca n’Anglada i que denuncien tant l’Associació de Veïns com l’entitat Cuidem Ca n’Anglada.

El sota signant s’ha passat “mitja vida”, a la porta de l’escola pública dels seus tres fills per portar-los o recollir-los. Escola pública, sí. Pública, mestissa i plural. Ho dic amb tot l’orgull d’haver-ne format part d’ella. No m’agraden els “corrillos” que allà es generen; sempre els he detestat i els he vist no com una manera de socialitzar, sinó com el germen del traspàs informal d’una informació que acostuma a cosificar molts aspectes en molt poc temps… algú hauria de fer un estudi. Però ha estat inevitable ser-hi en algun d’ells, com a expressió d’una mínima socialització. I ho he fet, moltes vegades, combatent prejudicis i mentides. No soc Joana d’Arc, però no m’agraden les mentides que porten a més mentides. Les “ajudes” no es donen perquè es porti “un mocador al cap”. Les prestacions s’atorguen quan algú, en tant que ciutadà, com tu i com jo, està immers en una situació de manifesta vulnerabilitat. Aquest ha estat un mantra durant molt de temps. Trencar estereotips molt arrelats no és qüestió fàcil. Tampoc ho és mantenir l’equilibri en una comunitat polaritzada.

Molt fàcil seria dir que no s’ha fet res a Ca n’Anglada per mantenir aquest equilibri, però, segurament, també seria una mentida. El Pla de barris 2013, l’esponjament derivat, la taula del projecte Futur Ca n’Anglada 2030 són algunes de les incursions més conegudes. De ben segur s’ha fet més feina de la que pot semblar, no ho dubto pas, però res de tot el que es pugui fer no podrà donar fruit si continuem mantenint la sensació que Ca n’Anglada no és Terrassa.

El 2015, La Vanguardia assenyalava que un estudi desenvolupat per un grup d’alumnes del sociòleg Xavier Bonal de la UAB, posava de manifest que el 90% dels alumnes de l’única escola de la zona, tenien necessitats educatives especials i assenyalaven, com a problema greu, la segregació escolar. Sé que es fan esforços en aquesta via, com els diferents pactes contra la segregació o la campanya per conscienciar les famílies de la seva capacitat per revertir els guetos escolars. Però torno al mateix punt de partida. Res de tot això podrà donar fruit si continuem mantenint la sensació que Ca n’Anglada no és Terrassa.

Ismael Palacín director de la Fundació Jaume Bofill ho té clar en aquest aspecte quan diu que hem de “buscar com fer escoles diverses, però no desiguals”. Potser si la millor escola pública de Terrassa estigués a Ca n’Anglada (potser ja ho és i ningú no ho sap?), si la millor biblioteca o el millor CAP o el millor parc d’habitatge públic estiguessin a Ca n’Anglada, no serien un bon vehicle per aquest necessari mestissatge? Potser si el Festival de Jazz o la Festa Major es traslladessin a Ca n’Anglada, començaríem a percebre la idea que Terrassa no és el Raval de Montserrat i el parc de Sant Jordi?

Sona un pèl reduccionista, ho sé; digues-li també argument infantil o demagog, ho compro; però… haurem de trobar fórmules per despertar un interès afegit a un barri que no és més que el reflex de la nostra més ancestral identitat, la interculturalitat. Què és sinó Terrassa que interculturalitat?: un espai on coexisteixen cultures, una autòctona i una altra, o altres, procedents de la immigració, compartint territori, interactuant i assolint diferents graus d’integració.

Terrassa s’ha fet a partir d’una absoluta i continua amalgama de cultures. Ca n’Anglada és el que sempre ha estat Terrassa, només cal establir quins han de ser els codis de conducta entre comunitats; la meva recepta?, diàleg, entesa i convivència. Enriquidora, en la que no hi hagi cap identitat cultural que s’imposi sobre les altres. I això no vol dir que no hi hagin conflictes, però aquests s’han de superar amb molta comunicació i respecte mutu. No és tasca fàcil, però si superem un pas previ, si el recuperem m’atreviria a dir, ho tenim encarat. I aquest no és més que despertar un necessari interès en la nostra societat perquè es materialitzi un veritable intercanvi entre comunitats i es revisqui un esperit de solidaritat veïnal que, com a terrassencs, hem dut sempre al nostre ADN.

Em sembla que, possiblement per primer cop, estic d’acord amb tu, Jordi Ballart. Assenyalaves al vídeo que has publicat a les xarxes socials, que “passejaves pel barri per abordar una situació complexa”. I, si em permets el consell, aquest ha de ser un punt clau en el desenvolupament d’estratègies per abordar la situació actual. Poder passejar per Ca n’Anglada com ho fas per la Rambla; i no ja des d’un punt de vista de seguretat, sinó… d’interès. Estic d’acord amb tu que cal pal·liar els estereotips i els estigmes, però la presència policial i les càmeres en “punts negres” no és l’única recepta.

Llegeixo avui al diari una frase de l’historiador Peter Brown, que va perfecte per fer-ho rodó: “peor que olvidar la historia, es retorcerla para avivar el resentimiento”. La Terrassa que jo vull no oblida les seves arrels, ni fabrica rancor, ni retorça situacions per salvar un mandat… és valenta, estableix ponts i crea una comunitat de futur.

Toni Marcilla, treballador social

Related Articles

Deixa un comentari