Ineficaç, infructuós, estèril, malaguanyat, inoportú, negligent, sapastre, inepte… inútil. El llenguatge té tants matisos com sinònims pot tenir una paraula o pensaments; o sentiments té aquell qui parla i escull el codi que creu més oportú per oferir-lo al qui escolta. Depenent de l’entorn, el context o el receptor, utilitzem un o altre i la seva finalitat, la del llenguatge, acostuma a ser la comunicació.
Sembla que, darrerament, al Congreso de los Diputados, estan més per utilitzar totes les formes de l’insult que de la comunicació o el respecte a la feina que desenvolupen gràcies a que alguns van decidir dipositar la confiança en les seves idees i el seu treball a través d’un vot. En l’espai en què precisament s’hauria de fer servir el llenguatge per a construir el consens, s’ha instituït un permanent vomit d’insults, provocacions i desqualificacions que sembla més un debat d’aquells programes de Telecinco que m’agrada veure de tant en tant.
Pitjor. Perquè, si més no, la majoria de programes del safareig contemplen un codi d’autoregulació sobre continguts televisius per establir un horari de protecció infantil i, fins i tot, una reducció del vocabulari malsonant. Així, utilitzant eufemismes per exemple, han aconseguit elaborar un personal diccionari en què els espectadors saben de què s’està parlant sense necessitat de ser explícit o barroer en els termes. Ves si al final, no hauran d’anar els diputats a aprendre a fer política a la televisió.
Jo proposaria a la presidenta del Congreso de los Diputados, que comencés a repartir sancions, més que a instar a la retirada de les paraules que ja s’han dit, que ja han fet mal. Proposo substituir l’expulsió o l’estona d’anar al racó de pensar -que segur que passa per una visita al bar del Congreso – mesura del tot infructuosa, per la de dirigir a sus señorías mal parlants a formar part de la graella de Telecinco en qualsevol dels seu debats o espais d’amarilleo durant unes quantes “sessions”.
Inútil és escoltar tot aquest cúmul de despropòsits en boca dels hooligan de Vox tacant el diari de sessions amb vergonyants insults i humiliacions en l’espai en que s’hauria de construir la democràcia. Inútil és per mi, haver-los d’escoltar com treuen el Sant Crist a cop d’escarni, amb la impotència de no saber com coi s’ha d’apagar aquest foc que treuen per la boca i que s’instal·la en la seva identitat fatxa, sense trair la democràcia que els ha posat on estan.
El concepte d’utilitat s’empra quan es parla de produir alguna cosa, de treure-li un profit generant fruit. D’aquí, els filòsofs van extreure una teoria sobre el benestar, que van anomenar com a utilitarisme, i que defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència, satisfacció, o una llista objectiva de valors. Sota aquests teoria…no sé què és el que té Vox d’útil.
Llegia l’Irene Vallejo aquest diumenge que sempre és un regal i un temps ben aprofitat, en el seu espai El atlas de Pandora. L’escriptora recuperava la paraula “ataràxia” que no és més que l’absència de torbació i per tant, de tranquil·litat, serenitat, impertorbabilitat. És curiós que hagi estat precisament aquesta setmana que he descobert una altra paraula que m’ha obligat a veure’m perseguint el seu significat; per descobrir-me en la ignorància en què un mateix, de tant en tant, és convenient de fer-ne bandera humilment. “Serendipia”, serendipitat en català, que és la circumstància de trobar per casualitat allò que no es buscava.
A veure si al final no serà que allò residual que, dèiem, era Vox i que va portar 24 diputats el 2019 a seure’s al Congreso, ens ha portat a la serendipitat d’unes noves regles del joc democràtic que, si no redrecem, igual ens treuen l’ataràxia que havíem construït tot deixant enrere fantasmes i cadenes del passat. Caldrà recordar que som poble sobirà dins un sistema polític en què el dret a decidir, escollir i controlar els seus governants són principis fonamentals. Ens queda un llarg 2023 i molt per davant com per aguantar tanta inutilitat.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari