Pertanyo a l’anomenada generació X, tot i que a casa s’obstinin a dir que el que jo soc és un boomer i, la veritat – i entre tu i jo- és que em sento més a prop del que representa ser un boomer que un X, i ja no et dic un Z. Llegia al diari de diumenge que la generació dels boomers és la que té més gran representació a la piràmide poblacional actual, la que compta amb una trajectòria laboral més llarga i la dels que han estat preparats per no qüestionar l’autoritat: lleialtat per sobre dels somnis, deia l’article… fidelitat, diria jo, en aquesta unió monògama entre treballador i empresa si d’assumptes laborals estem parlant.
No deixa de ser curiós que la monogàmia nasqué lligada a la fidelitat femenina i que, ara, impliqui una exclusivitat sexual per ambdós sexes que es pren com a sinònim de fidelitat. Engels deia que la monogàmia té entre els seus objectius més importants, exigir la fidelitat a la dona -Engels va morir el 1895, per posar-nos-hi i entendre el context- amb la finalitat de resguardar la paternitat dels fills; però també deia que la monogàmia acaba per convertir-se en un avorriment mortal patit en comú i que rep el nom de felicitat domèstica.
Però bé, dins d’aquest artifici d’etiquetes i de generacions, resulta que em trobo convivint en absoluta “felicitat domèstica” amb una coetània X i tres Z obstinats a infantilitzar-nos, tot i viure sota el sostre que els proveeixen aquests disciplinats boomers. Diuen que, aquesta també anomenada generació de vidre, és més coneixedora de les eines digitals, més sensibles emocionalment, menys tolerant a la frustració i, alhora, més incapaç d’assumir una jerarquia, però… ni que sigui la que els procura un refugi i totes les seves necessitats bàsiques?
No sé si us passa a vosaltres, si teniu o heu tingut l’oportunitat de conviure amb un Z a casa, de tenir la sensació de no poder acabar les frases, que tota pràctica és qüestionada, de no arribar mai a cap consens i que tot debat acabi amb la màxima: “bé, si no ho voleu entendre”, com si les nostres capacitats cognitives estiguessin minvades o tinguéssim una manifesta incapacitat d’entendre la realitat que, semblaria, ara, s’ha codificat d’una manera diferent i, en realitat, no deixa de ser la mateixa, reanomenada. No vull dir-ho, perquè això em farà sentir més vell del que soc, però s’assembla molt a la convivència que jo tenia amb la meva mare i, alhora, em meravella i em sorprèn d’igual manera, la connexió que aquests meus Z tenen amb la seva àvia a la qual permeten dissertar i a qui respecten amb fidelitat.
En qualsevol cas i continuant amb el fil, fidelitat deriva de la paraula en llatí Fidelitas que significa servir a déu i que, portada a alguna cosa contemporània que pugui entendre un Z -sense haver-li de fer retrocedir a l’edat mitjana i abans que et posi els ulls en blanc perquè estàs fent-lo mantenir massa l’atenció en alguna cosa que no l’interessa en absolut-, podria derivar en el que l’expressió en anglès, “Wireless Fidelity” (Wi-Fi) significa: “fidelitat sense fils” i que, m’atreviria a dir, representa l’únic déu al qual semblarien adorar per sobre de qualsevol altra cosa.
Fidelitat sense fils és una bonica al·legoria del que un pretén portar a la pràctica en la seva maldestra paternitat. És el que manté unit aquest meu nucli familiar, malgrat les incompatibilitats entre generacions i les resistències a la impedància elèctrica dels seus membres; i és el que, misteriosament, fa que confluïm puntualment, asseguts davant el sofà, cada dilluns a les 22.00 en punt, per veure el talent show que aplega els nostàlgics boomers i els joves Z, vint anys després del naixement del concurs OT.
Llegeixo aquest diumenge a la Chenoa, conductora del programa i de retruc catalitzadora de les meves sinergies familiars, en una entrevista en què diu que ha fet moltes coses en aquests darrers anys com perquè li continuïn preguntant per la seva vida privada i que sempre han de ser les dones les encarregades d’explicar una ruptura, una separació, un divorci… qualsevol vulneració envers aquest tòtem anomenat fidelitat.
També diu que, amb l’edat, t’adones que no serveix de res sentir pena per un mateix. Em pregunto si no serà que la fidelitat no és més que un lligam per causa de la por, de la pena que, els que ens importen, puguin conèixer a altres i se’n vagin del nostre costat.
Diu la Chenoa que, ara, la generació que està a OT és molt natural, orgànica, fluida i segura de si mateixa; que els hi passen coses i se les prenen amb normalitat. Suposo que al final es tracta d’això, d’evolucionar, enderrocant velles concepcions dogmàtiques i poder-les transformar en alguna idea més flexible, més connectada amb la realitat i, potser… mancada de fils.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari