Soc de llàgrima fàcil. Ho reconec. Però, darrerament, suposo que pels temps que estem vivint, ser de llàgrima fàcil té el seu què, és un gran consol. Llegia fa algun temps sobre el plor i les seves funcions a Payás, A. (2014) El mensaje de las lágrimas, que el plor és un procés fisiològic d’alliberament de l’excés d’hormones responsables de l’estrès (ACTH, prolactina) que afavoreix la relaxació muscular, té un efecte sedant i antidepressiu i… millora l’estat anímic.
Fidel a les funcions benèfiques de quelcom que, a més a més, no costa diners, vaig deixar-me seduir pel suggeriment de la meva filla que, insistentment, em recomanava veure una sèrie anomenada This is us i que, albirava jo, s’hauria d’acompanyar amb un paquet de Kleenex. Pels que no la conegueu, This is us és la història dels tres fills d’una parella d’home i dona i del triomf i la tragèdia americana d’aquests; de com els va i els ha anat la vida a tots cinc, de com es tornen indispensablement dependents entre ells i de la figura d’un pare que podria ser Sant Francesc d’Assís.
Després de la primera temporada, vaig maleir-me i em vaig prometre que no en veuria cap més. La meva filla acostuma a aparèixer sigil·losament al menjador de casa per riure’s de mi i els meus plors, de vegades entretallats us haig de confessar. Riem una estona i després se’n torna al seu món. Però sempre li dic el mateix: “aquesta sèrie és una tortura”, i ja vaig per la penúltima temporada.
Friedrich Nietzsche explica a La gaya ciencia que l’etern retorn sobrepassa la mera noció de la reencarnació individual; que implica que tot es repeteix en el cicle de la vida. Des de les estacions de l’any a les idees i els sentiments, tot és pura repetició.
Posaria la mà al foc que Dan Fogelman, guionista de This is us, també va patir la tortura de veure, en el seu moment, La casa de la pradera. No sé si la recordeu o la coneixeu. Bàsicament, és una sèrie que té com a protagonistes una família plena d’éssers bons amb una idíl·lica visió de la vida dels pioners habitants del Mig Oest americà durant el segle XIX. This is us és la repetició que assenyala Nietzsche per a La casa de la pradera.
Tot torna, com deia Nietzsche, i gairebé res del que es presenta com a novetat ho és. Ambdues sèries estan tallades pel mateix patró i la mateixa pregunta al final de cada capítol: es pot ser més desgraciat? Els pot passar alguna cosa més? Hi ha alguna forma de patiment més que es pugui afegir a la desgràcia?
Tot torna, segurament d’una manera lleugerament diferent en la presentació, però essencialment igual. Com diu el meu amic Jesús, fa un temps, quan necessitàvem comprar fruita o verdura anàvem a la fruiteria per proveir-nos d’ella, amb un nom genèric, únic: meló, poma, síndria; ara fem el mateix, però li posem cognoms com ara Bollo, Pink Lady o Fashion. Tot torna. Abans, en teníem prou de treure el cap per veure l’espectacle del dolor humà una vegada per setmana, tot mirant La casa de la pradera. Amb el temps, vàrem afegir alguna revista, un diari, un programa rosa, un canal, una xarxa… i amb cada incorporació, la dosificació i la freqüència van canviar.
I potser el què passa és que hem substituït el veïnat d’abans per les xarxes socials i com si estiguéssim canviant de canal de televisió, ara, tenim la facultat d’opinar, descarregar i compartir, “premiar” amb un like o amb l’absoluta indiferència, vides reals, continguts aliens que, com si d’un espectacle interpretatiu es tractés, ofereixen la seva realitat al millor postor. Cal un exercici responsable de discerniment perquè, ja no només podem ser testimonis, també podem ser protagonistes.
Abans ens conformaven amb un format de ficció i ara… tinc la sensació que ens hem convertit en “mirons” o voyeurs de la desgràcia humana amb tanta dependència i intoxicació de continguts que ja no sabem discernir entre la realitat d’un desnonament o la d’un blanquejament de l’anus, si ambdues coses es fan en directe.
Som una societat digital que s’ha permès convertir el dolor real en un espectacle públic. Que el banalitza i el posa al mateix nivell que un espectacle de variétés. Algú va definir el feixisme com l’”estetització de la política” o, el que és el mateix, confondre el patiment que causa la guerra amb la simulació que té lloc en una pel·lícula sobre la guerra. Si arribem a pensar, en algun moment, que la guerra és una pel·lícula, que els crits d’una dona desolada per la pèrdua del seu fill en un rescat dels tripulants d’una pastera o els plors d’una família amb nens desnonada en plena nit també ho són, no haurem pas presentat a taula el feixisme?
Toni Marcilla, treballador social
Payás, A. (2014) El mensaje de las lágrimas. Una guía para superar la pérdida de un ser querido. Paidós, p. 43-65.
Deixa un comentari