Un sent que és afortunat de tenir amics quan, aquests, et donen el que no preveies i, malgrat la sorpresa, t’agrada que t’ho donin. En el meu cas, amics, amics, són els que puc comptar amb els dits d’una mà; com a molt dues i, crec, no arriba. Parlo d’amics, no de coneguts, però per ser just, hauria de dir família. És curiós com la vida ens va portant per camins desconeguts pel que fa a l’amistat. Deixem les grans avingudes, les grans certeses que creiem que ens oferirà la vida amb les amistats de l’adolescència, per trobar corriols on fer via amb tota aquella família que anem trobant en el transitar, deixant enrere, moltes vegades (afortunats els que no ho han de fer) aquells que crèiem serien part de la nostra família tota la vida.
Parlava amb uns companys de feina l’altre dia de com, i alguns de nosaltres coincidíem, ens hem hagut de transformar trencant amb tot en determinat moment. De com arriba aquesta sensació de què la vida que duem no és la que volem, que no ens pertany. I de com, en un exercici de valentia, apostem per deixar-la enrere i tornar-la a construir. No és un trànsit fàcil doncs, prescindir de la que ha estat la teva quotidianitat assumint que no és aquella la vida que imagines tot apostant per la incertesa del que vindrà, implica en definitiva, la gestió d’un dol. Un dol que neix de la necessitat d’explorar el significat de la relació de pèrdua i suportar-la. Tots, m’aventuro a dir, sabem el que és la pèrdua d’algú que ha significat molt per a nosaltres. No parlo de la pèrdua definitiva, parlo de l’abandó del vincle amb algú en alguna de les cruïlles del nostre cicle vital.
Recordo (i desitjo sobre manera torni) quan, ara fa un any, encara ens podíem reunir al voltant d’una taula per fer un àpat. Parlo d’aquests àpats que comencen tard, perquè sempre hi ha algú a qui l’hora de cita implica un retard de mitja hora, coses de l’amistat, i que acaben tard. Parlo de seure a les tres de la tarda i aixecar-te a les vuit de la nit. Parlo d’aquelles trobades de transferència, d’aquella necessitat de ser cregut, escoltat i acceptat, amb la protecció del recolzament dels que t’envolten i amb el permís, si s’escau, d’expressar les emocions més primàries.
De vegades, aquests convits entre amics no són més que la resposta a una necessitat de proximitat que es materialitza, en el meu cas, com un gran esdeveniment en el que no ha de faltar de res i del que s’espera, tots ho passem molt bé. I, també de vegades, les millors per a mi, hi ha aquell detall no controlat que fa que tot canviï i que, aquella tertúlia que s’esperava divertida, de cop camina cap a la part més emocional. De vegades descobrim que l’altre té necessitat de nosaltres i no precisament de la que havíem previst. El vincle familiar de la nostra amistat acostuma a crear un insight, una clau per captar aquella revelació i obrir un nou camí envers l’acompanyament que, de cop, sentim orfe i, alhora, ens fa sentir malament pel nostre encantament envers aquells a qui no podem deixar d’estimar.
Fa uns anys em van convidar a un casament. Sense anunciar-ho i des de, possiblement, la necessitat de comunicar el que aquells dos meus amics signifiquen per a mi, vaig decidir escriure alguna cosa. No sóc cap showman, potser una mica en petit comitè però, enteneu-me, sé que mai no em podria guanyar la vida en aquesta disciplina; i tot i així, guardo el mateix record d’aquell moment que dels que he compartit a taula amb tots aquells que gairebé es poden comptar amb els dits de les meves mans. Tinc el record de fer quelcom d’especial sense proposar-m´ho. De tenir la capacitat de fer riure i plorar en un moment extraordinari. De transferir unes veritats compartides, apropiant-me d’un moment amb l’absoluta convicció d’estar utilitzant un idioma comú; amb la seguretat de saber-me comprès pels amics dels meus amics que, d’alguna manera, també ho són meus; des de l’harmonia (o la transcendència i perdoneu-me la carrincloneria) de la confluència entre aquells qui comparteixen un mateix vincle. N’estic segur.
Anys després ens vam trobar a Sòria amb els mateixos amics i aquell detall no controlat que fa que tot canviï que deia abans com, per exemple, una pregunta banal, es va transformar en una revelació que em va interpel·lar profundament. En una transferència d’alguna cosa que, en aquell moment i per a mi, va fer evidents dues coses: que els amics són l’expressió del vincle més personal i familiar que no tenim ni amb la pròpia i “oficial” estirp i que la necessitat de tenir-nos, de sentir-nos, s’amaga moltes vegades rere l’aparent vida ordinària que tots tenim.
Poc s’ha parlat de com serà de prioritari començar a plantejar-nos la gestió de la salut mental dels que hem viscut en aquesta pandèmia. Sortosament, comencen a aparèixer veus rellevants que recorden que, potser, serà aquesta la veritable nova onada. La necessitat i l’esperança de tenir a algú que ens comprengui i recolzi davant una situació traumàtica es frustren si no hi ha disponibilitat afectiva de l’entorn i si els efectes de l’esdeveniment dolorós han de viure’s en soledat. És en aquestes situacions traumàtiques, quan es viu com a fracàs aquesta absència d’una relació que sostingui l’experiència durant el temps, quan parlem de trauma acumulatiu.
Els afortunats que podem “comptar” els amics i, tot i així, sentim l’absència de les abraçades, faríem bé de fer un exercici d’empatia envers aquestes soledats no volgudes, que s’han transformat en pandèmia… dins de la pandèmia. De ben segur que, al nostre entorn més proper, hi ha algú a qui aquesta mancança s’escau d’una manera que provoca molt malestar i a qui, igual, confortaria una trucada; tot esperant que “els que manen” comencin a escoltar el xiuxiueig d’una angoixada societat que haurà de restablir els estàndards de salut mental que ha malmès, també, aquesta dura situació.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari