Escolto una entrevista a la Samantha Hudson, mentre torno a casa caminant, a través dels auriculars. Ho faig tot aguantant a la mà esquerra una safata de plàstic reutilitzada amb trenta-cinc croquetes -o cocretas, com diu ma mare; quantes vegades li haurem dit que és “cro”?!-; i sé que son trenta-cinc perquè les acaba de treure del congelador i m’ho ha dit assenyalant una altra safata que també hi era al congelador i de la qual, ha confessat, “habían menos” perquè: “estas son las de tu hermano. Claro, vosotros sois cinco y ellos cuatro”. La seva lògica. Aplastant.
Escolto l’entrevista, deia, a la Samantha Hudson, sense poder evitar dir “que bonic!” just quan una noia es creua amb mi i reconeix que el que porto a la mà són croquetes; i em mira i em somriu amb complicitat i, suposo, pensant que la pandèmia ha fet molt de mal en la salut mental de la gent en veure’m dir-li “que bonic” a unes croquetes.
Però, bé, al que anava, la Samantha explica que la seva relació amb la mort la porta al record del seu avi i del seu cosí. Sona de fons de l’entrevista la cançó “Luz de luna” de la Chavela Vargas: “pues desde que te fuiste no he tenido luz de luna” i un que ja està entregat abans d’hora, escolta el relat en què la Samantha, explica com el seu cosí petit exigia al seu avi, un home rude i amb una capacitat per apanyar qualsevol desastre, la necessitat de què pugés a una escala quan veia la lluna en quart creixent o minvant, per tal d’arreglar-la perquè… s’havia trencat.
Deu ser perquè estic tou, però no trobo res més bonic en el meu llapis de memòria- així es diu el programa que escolto- dels darrers dies. Això i el relat amb què la meva mare m’ha obsequiat, avui, mentre dinàvem.
La Máxima -ja ho hauríeu de saber, com es diu la meva mare- m’explica la seva “guerra” amb la neteja de l’escala. Escala comunitària, La Maurina, quatre veïns, dos de fa cinquanta-un anys i dos de rellogats, neteja compartida. La neteja de l’escala li toca cada setmana a un dels veïns. Neteja del seu tros i, cada dos mesos, del seu tros i del “descansillo” (m’encanta la paraula) de l’entrada.
Els del primer i la del quart, la meva mare, són els que fa mig segle que hi viuen. Els que s’entesten a passar un cartronet amb un fil que es penja al pom de la porta dels del segon i dels del tercer que diu així: “te toca la escalera, cuando termines no lo retengas -el cartellet- la escalera es también parte de tu piso”. La meva mare està emprenyada com una mona perquè diu que el cartellet desapareix cada dos per tres. Que la del tercer diu “no entender, no entender” quan ella li recorda la necessitat de compartir la tasca i que la meva mare li respon que sí, que “no entender, però si que puedes ver las manchas negras de bajar la basura, en tu trozo de la escalera”.
L’escolto i no puc parar de riure. Perquè per la meva mare la interculturalitat no és més que l’ocupació del segon i tercer pis a on s’han allotjat diverses famílies de “moros i sud-americans” -en paraules de la meva mare-, i la “necessària” assumpció de la responsabilitat comunitària de la neteja de l’escala, espai comú de la microcomunitat en la qual està immersa.
L’escolto i no puc evitar de pensar com aquesta “microcomunitat” acabarà sent l’únic espai de relació més immediat de la meva mare, d’aquí a poc, i de si no va sent hora ja d’explorar els espais d’intersecció, ara que ja han quedat clares les “obligacions de l’escala”. Perquè si al final és el familiarisme el que salva aquesta societat sempre, no serà hora ja d’un “pla de barris” que promogui la coneixença i la relació veïnal entre gents que, necessàriament, estan destinades a conviure amb un mateix horitzó d’expectatives?, en la vertebració d’una societat, en la garantia d’un sostre i en la necessitat d’esdevenir en comunitat d’empara, o millor dit, de rescat immediat.
Com serà que aquesta administració els voldrà seduir si és incapaç de pensar en ells?, en aquests veïns, en les seves rendes o en la seva condició de vulnerabilitat en l’accessibilitat o en la seva responsabilitat de govern envers ells. L’administració municipal i el govern local d’en Jordi Ballart haurien de rellegir el que diu el preàmbul de la Llei 13/2014 del 30 d’octubre, d’accessibilitat, quan explica que tant l’Estatut d’autonomia de Catalunya com la Constitució Espanyola disposen que els poders públics han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives, i han de facilitar la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social.
O que l’Estatut estableix que els poders públics han de vetllar per la dignitat, la seguretat i la protecció integral de les persones, especialment de les més vulnerables. I que garantir la màxima autonomia de tothom i la no discriminació de les persones, passa també per l’adaptació, per exemple, dels edificis existents. I que els blocs d’edificis on viuen persones amb discapacitat o persones més grans de 70 anys han d’incorporar les condicions d’accessibilitat adequades a les necessitats d’aquestes persones.
Esgotades les forces i les “opcions” (Oficina Tècnica d’Accessibilitat, Oficina de Rehabilitació de Terrassa i a l’espera que la inscripció al registre d’Habitatge de Protecció Oficial obri un miracle) per garantir el dret a l’accessibilitat d’una persona en un quart pis sense ascensor, penso si no serà que “els moros i els sud-americans” que diu la meva mare, acabaran sent la seva salva-guarda i el seu acompanyament. La seva garantia de les necessitats més urgents i primàries. I em meravello una vegada més de com la vida proveeix de sinergies vitals a les situacions de les quals res coneixen les administracions, de les quals res saben els plans de barri i de les quals, malgrat tot, tant s’omplen la boca.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari