En algun lloc vaig llegir alguna vegada: “diuen, és ja una mentida”. Diuen, doncs, que l’origen de la morcilla, un clàssic de la cuina, l’hi devem als grecs. I que el primer esment de tal producte el trobem en l’Odissea d’Homer; i diuen que, segons Plató, Apctonitas, un dels set llegendaris cuiners que constitueixen els pilars de la cuina moderna, va ser l’inventor dels embotits i, consegüentment, de la morcilla.
Que jo comenci aquestes línies parlant de la morcilla, segurament, no és el més ortodox si el que pretenc és llançar una humil reflexió de caràcter social. Però si el que intento és parlar de vincle, de sang, la morcilla és el millor dels models que pugui un trobar.
Que a totes les cases couen faves i, m’atreviria a dir, en gairebé totes hem conegut a un cunyat o cunyada que ja no existeixen, són dues grans certeses. Segurament, la primera dona del teu germà o el primer marit de la meva cunyada, en una societat que afortunadament ja no subjuga les seves relacions a una vella idea medieval, potser… ja no existeixen. El vincle que es va establir entre “la meva cunyada” i “el meu germà”, es va esvair, es va trencar; i la conseqüència “natural” d’aquest daltabaix és que, un dels dos, ja no són “família”. És a dir, semblaria que la normalitat que defineix el vincle s’ordenés a partir d’una peculiar jerarquia. O sigui que, en un ordre de “consanguinitat natural”, la família es defineix per la sang o per la “compartició de sang”. El que ens porta a la pregunta següent: el sentiment de pertinença a alguna cosa, diguem-ne, íntim, profund, sagrat, personal, sacrosant (“natural” o “normal” per a segons qui) com podria ser la família, només pot produir-se per un intercanvi de fluids, per un batibull d’ADN?
Un bon amic meu que acaba de ser avi es riu d’aquesta normalitat i m’explica que la majoria dels seus vincles són “extra-sanguinis”, començant per la seva paternitat que no per no biològica, no deixa de ser legítima; o els seus amics, que no per no ser sanguinis no poden no considerar-se germans.
És curiós que el llaç familiar estableixi un intent de “classes”, en les nostres relacions, que implica una marginació d’aquells que “no són dels meus” davant els que, com la “morcilla”, són de la meva sang. La diferència entre els meus i els altres posant l’accent, primer, en “els meus”, no té sentit en una idea de vincle universal. Una cosa que sosté algú com José Ignacio Gonzalez Faus en el seu llibre La Humanidad Nueva, encara que ell ho faci des d’una perspectiva més… teològica.
El meu pare va ser un pobre desgraciat que va donar “mala vida” a la família que va intentar crear. La seva germana, la meva tia Consola, va renunciar a la seva sang per lliurar-se a la de la seva cunyada, la meva mare; i el vincle que es va establir en aquesta mena de renúncia-aposta, segurament, va configurar una relació de germanes que res té a veure amb la que va tenir amb la “sang de la seva sang”, el meu pare.
No hi ha exemple que pugui il·lustrar de millor manera que “la sang” no és condició d’afecte que aquesta relació entre la meva tia i la meva mare. El meu pare era originari d’un petit poble de Castella la Manxa. La meva tia aviat em va deixar clar que jo tenia un poble en el qual agafar un parell o tres de quilos a l’estiu i uns quants dels afectes que no vaig tenir de petit. Hi ha una senzilla forma de reafirmar la pertinença a allò que, podria ser o no sang, però sí vincle: passejar amb la meva tia i la meva mare en un poble en el qual tots són “cosins”; àvids de conèixer els nouvinguts, el normal és definir al que us escriu, a partir d’una pregunta: este es el hijo de Miguel, el nieto de la sardinera?; anul·lant en aquesta declaració, fins i tot, la participació en algun moment de la meva pròpia mare. L’espectacular és la resposta, la senzilla frase de la meva tia, la sentència simple: este es mi sobrino Antonio. Així, amb una mica d’ella i un molt de mi.
I us semblarà una carambola, unir aquí la “morcilla”, a la meva tia Consola i a Karl Marx, però … deixeu-me acabar amb aquest últim i algunes de les seves paraules, per amalgamar el que vull dir:
“Només quan l’home real, individual, recobra en si el ciutadà abstracte i, com a home individual, esdevé ser genèric en el seu treball i en les relacions individuals: només quan l’home ha reconegut i organitzat les seves forces personals com a forces socials… només llavors es porta a terme l’emancipació humana”.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari