En aquest mateix espai, fa ja un parell d’anys, confessava que havia vist la pel·lícula d’Adolfo Aristarain Un lugar en el mundo unes dues o tres-centes vegades. Dissabte a la nit vaig re-visitar Martín (Hache) que igual, també he vist unes cent cinquanta vegades. De fet, crec que podria entrar en un bucle permanent amb qualsevol de les seves pel·lícules, però les dosifico per no entrar en alguna cosa que pugui assemblar-se a una addicció, perquè vull que continuïn donant-me plaer.
Adolfo Aristarain és un creador d’atmosferes fàcils de reconèixer, de Lugares comunes -títol d’un altre de les seves pel·lícules-, de moments en els que ja has estat i ens els que t’agradaria tornar a participar o ser-hi eternament. Estones que s’assemblen molt a aquelles llargues tertúlies de verb desbocat entre amics, tirant sempre de l’ajut d’unes quantes copes de bon vi, de molta filosofia inventada i de veritats que un voldria negar a l’altre dia.
Els seus guions s’han de paladejar i digerir lentament, perquè sempre deixen un post gust àcid, àvid de remoure’t les entranyes. És una sensació semblant a la d’avui quan, com cada diumenge, m’abandono a assaborir el diari. Busco entre els articles d’opinió afamat de trobar-me amb aquella guspira en un d’ells, que et provoqui repensar-te. No sempre passa, de vegades són simplement articles de quota, però quan passa… que gran que és el poder de les paraules!
El desaparegut actor Federico Luppi interpreta a la pel·lícula a un pare que no sap com fer de pare; i en un moment esplèndid, en què intenta convèncer el seu fill que no marxi a Argentina i es quedi a Madrid, deixa anar aquestes perles:
“Eso de extrañar, la nostalgia y todo eso, es un verso. No se extraña un país, se extraña el barrio en todo caso. Pero también lo extrañas si te mudas a diez cuadras. El que se siente patriota, el que se cree que pertenece a un país, es un tarado mental. La patria es un invento. Qué tengo que ver yo con un tucumano o un salteño. Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués. (…) Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos, y eso sí se extraña. Pero se pasa”.
Ara, fa quatre anys que Espanya va anunciar que se’n feia càrrec de l’Aquarius, un vaixell amb 629 persones que van ser rescatades davant la costa de Líbia i que Itàlia i Malta -i m’atreviria a dir Europa- es negaren a acollir. El president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, va donar les instruccions oportunes perquè el seu país “complís amb els compromisos internacionals en matèria de crisis humanitàries” i així acollir el vaixell al port de València. A bord de l’Aquarius venien migrants de 26 països d’Àfrica, entre ells hi havia 123 menors, 11 nens i 7 dones embarassades.
Diumenge el diari parlava dels 23 morts -37 segons vàries ONG- a la frontera de Melilla, resultant de l’intent de salt massiu de la seva tanca. No sabem d’on venen. Tampoc no sabíem la procedència dels refugiats de l’Aquarius en un principi. No sabem si els joves de Melilla són d’Eritrea, de Libèria o del Senegal. No sabem si han fugit del cop d’Estat a Guinea Conakry o de Boko Haram, a Nigèria, o del yihadisme a Mali. Tampoc crec que vulguem saber-ho; de fet, em dona la sensació que només ens criden l’atenció quan “no poden entrar”, quan “pobrets” moren en l’intent o quan “entren molts”. Un cop aquí, tirem de l’”invento de la patria” per defensar la suposada integritat d’aquest país.
Tampoc sabem si tots ells creuen pertànyer a un país o de quina gent se senten part. No sé si us passa a vosaltres. Començo a estar molt fart d’aquest ús de la immigració com a moneda de canvi. Ara per forçar la reconciliació en les relacions entre dos estats, ara per deixar clar que les coses “s’estan fent bé” amb els “assaltants violents i organitzats”, ara perquè “quina llàstima” que no els vol ningú i que vingui el vaixell, que som país d’acollida quan convé, ara perquè “tots aquests s’estan emportant els diners de les nostres pensions”…
Zygmunt Bauman diu que la migració no s’exorcitza; que seguirà d’una manera o altre i que l’exclusió, mai serà la solució; i Umberto Eco deia que la immigració “es pot controlar políticament, restringir, promoure, planejar o acceptar”.
Però si és veritat el que Zygmunt Bauman sosté quan diu que l’heterogeneïtat cultural s’està convertint a marxes forçades en tret inamovible i certament endèmic del mode urbà de cohabitació humana, i que s’ha de tenir en compte que la presa de consciència d’aquesta perspectiva no és fàcil, perquè la primera resposta sempre és de negació, o bé de rebuig ferm, emfàtic i bel·licós; la pregunta és: què estem disposats a fer com a veïnat, com a amics, com a país?; perquè si definitivament, la pàtria és un invent i com diu el guió d’Adolfo Aristarain: tu país son tus amigos, caldrà començar a acceptar-ho, a entreveure que potser l’autèntica perspectiva no és més que el que diu el pensador polonès: “la barreja d’interacció i fricció entre múltiples identitats irreductiblement diverses”. Igual resulta que “la por a l’altre”, ens distreu del que podem arribar a ser.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari