Coincidint amb el 80è aniversari d’en Pasqual Maragall, escoltava a la ràdio que el proper 29 de gener es presentarà un documental anomenat “Maragall i la lluna”. Un retrat personal i polític d’algú que, durant la tardor de l’any 1993 i per conèixer la realitat dels diferents barris de la ciutat, es va dedicar a dormir en diverses cases de veïns; quelcom que, desconeixia, va fer habitualment per copsar la vida dels barris de la ciutat. Des del testimoni d’una llavors nena de 8 anys del barri de Roquetes al districte de Nou Barris, que assistia incrèdula al fet de compartir diversos àpats familiars amb l’alcalde que va dormir, durant uns dies al seu propi llit, el documental tracta del record d’un moment i d’un polític.
Recordo el dia que vaig tenir l’agradable sorpresa de veure’l en persona. Una d’aquelles sorpreses fugaces que, per algun motiu de l’imaginari personal, deixen un pòsit. Prenia jo un cafè davant de la Facultat d’Educació Social i Treball Social i, sense voler, el vaig veure apropar-se. Duia les mans al darrera, el cap inclinat cap al terra que trepitjava, a bon pas. Duia una camisa blanca i uns tirants; darrera seu, dos homes el seguien. La seva imatge, el seu bigoti, el rictus circumspecte de l’expressió d’un pensament capficat… El vaig seguir amb la mirada fins que va desaparèixer de la meva vista, en tombar el carrer, amb admiració. Sí, recordo fer-ho amb admiració, perquè no dir-ho. La mateixa admiració que sento ara, molts anys després de ser “l’Alcalde de Barcelona”, per saber de la seva capacitat d’empatitzar amb la realitat barcelonina dels aleshores seus barris.
I no puc estar-me de pensar en la Cañada Real a Madrid. El més gran assentament irregular d’Europa on intenten viure 8.000 persones; 14 quilòmetres d’extensió on malviuen unes 850 famílies. A on conviuen gitanos, paios, immigrants, famílies de classe mitja que fa quaranta anys van començar a formar el barri. Classes humils, treballadors i veïns en situació d’extrema vulnerabilitat, amb vivendes construïdes amb maons i, també infravivendes; amb persones abocades a la marginalitat a la qual s’hi afegeix el greu problema d’esdevenir punt de venda de drogues. Una Cañada Real on ja fa tres mesos que els seus veïns es veuen afectats per talls del subministrament d’electricitat i que es tradueix en que, entre d’altres, 1.800 nens i nenes no comptin amb els recursos necessaris per afrontar el fred extrem d’aquests dies. El grup Naturgy va tallar el subministrament elèctric des d’octubre a la Cañada Real responent així al decret d’”Alcaldia” que requeria que en un plaç màxim de 48 hores, es retiressin els ’“enganches” instal·lats en quatre parcel·les sospitoses d’allotjar plantacions de marihuana. Fet que ha portat, d’altra banda, a obrir diligencies per a investigar la presumpta vulneració dels Drets Humans respecte a les més de 4.000 persones damnificades per la interrupció del subministrament elèctric.
“[…] les administracions públiques catalanes, a principis de segle, adopten el discurs sobre inclusió social que es desprèn de les institucions europees, impregnat d’una retòrica que manté una culpabilització i estigmatització de les víctimes.”
La presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, sosté que els talls de llum que estan patint els habitants de la Cañada Real, són conseqüència de la sobre-càrrega pel cultiu de marihuana que porten a terme les màfies; i afegeix que: “para tener los Porsches ahí aparcados, bien; para pagar las facturas que es lo que está provocando esos cortes, no”.
A Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya (2019) es parla de com les administracions públiques catalanes, a principis de segle, adopten el discurs sobre inclusió social que es desprèn de les institucions europees, impregnat d’una retòrica que manté una culpabilització i estigmatització de les víctimes. Atribuint la pròpia desgracia a la pròpia biografia, a estratègies i conductes individuals ineficients i a comportaments desviats, tot establint una clara separació entre la població integrada i els col·lectius marginals, com a explicació de la persistència de la pobresa. Com a minoria en la població del segle XX, la pobresa, es situaria fora del carro de les millores de les condicions materials de les classes treballadores, de la protecció social i el progrés econòmic imperant.
I em pregunto si no estarem assistint, un cop més i sense ser conscients, a l’escenificació i la justificació del model de gestió neoliberal de la pobresa, caracteritzat per la retirada de l’Administració Pública de l’àmbit de l’assistència social, la delegació de responsabilitats en entitats socials i la imposició d’un estat permanent de sospita cap a les víctimes de la pobresa, culpabilitzant-les de les seves situacions.
“Em refereixo a la capacitat d’empatitzar amb les circumstàncies, amb la sororitat de les persones. A conèixer els seus projectes de vida, les seves mancances i la possibilitat de poder transformar-les.”
És com quan, seguint les aportacions dels autors de Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya, el Síndic de Greuges va publicar l’informe de malnutrició de Catalunya. El Govern, va intentar transmetre a la ciutadania que no hi havia motius d’alarma social perquè els casos de malnutrició estaven vinculats a problemàtiques més complexes que no es podrien atribuir “només” a la pobresa econòmica de les famílies; atribuint així la mala nutrició a dèficits en la criança i a la responsabilitat de pares i mares (falta d’educació, desconeixements d’hàbits saludables, incapacitat de fer “menjar sa”, deixadesa en tasques de cura…); en definitiva, criminalitzant al “pobre” per ser pobre, que… sempre serà un recurs.
I em torno a preguntar si no caldrien més polítics que, com ho fera en Pasqual Maragall, decidissin conèixer de primera mà, les realitats dels seus veïns. I no em refereixo a “traslladar” l’alcaldia als barris acompanyant el fet amb una foto a Instagram (sobretot, que no se’ns oblidi!) o “recolzant” el comerç local fent tres quarts del mateix. No, no em refereixo a la perversió social de la política rendida a la “xarxalització”, reduint-la a un espectacle de “varietés”. Em refereixo a la capacitat d’empatitzar amb les circumstàncies, amb la sororitat de les persones. A conèixer els seus projectes de vida, les seves mancances i la possibilitat de poder transformar-les, de construir un veritable estat de benestar que empari a tota la societat.
Em pregunto si no fora pertinent que algú decidís passar un parell de nits a la Cañada Real o, per posar un exemple ben a prop, al barri de La Maurina. Al quart pis sense ascensor de l’edifici a on viu una dona de setanta anys; per ser testimoni de les estratègies que s’han de dur a terme per, per exemple, fer la compra (i poder pujar-la quatre pisos); i arribar a final de mes amb una minsa prestació de pensionista que ratlla la “decència”, amb el “complement” que li dona la condició de vídua. A comprovar que, encara que pugui semblar estrany, encara hi ha persones que no saben el que és Instagram o el que és donar un “like” però que, afortunadament, també voten.
Toni Marcilla
Treballador Social
Gomà, R., i Subirats, J. (Coords.) (2019). Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya. Barcelona: Galaxia Gutenberg.
Síndic de Greuges de Catalunya (2013) Informe sobre la malnutrición infantil en Cataluña. Recuperat a:
http://www.sindic.cat/site/unitFiles/3506/Informe%20malnutricio%20infantil%20castella.pdf
Deixa un comentari