Escolto a Ayuso, la presidenta de la Comunidad de Madrid, dir aquesta setmana: “Hemos pasado del lema de los independentistas de ‘España nos roba’, que era una farsa, (apostilla ella) a ‘robar a Madrid’’. Comprovo si estic mirant les notícies o un capítol de black mirror perquè tinc la sensació d’estar dins de la pel·lícula Atrapado en el tiempo, en un interminable dia de la marmota.
No entraré jo en si això d’aquí era mentida i el d’allà és veritat. A ulls de l’Ayuso semblaria que sí, que és veritat el cas Madrid i mentida el d’aquí, i també que no hi ha més bandera, com aquí, que la d’un Madrid del que fa ben poc s’atrevia a dir, com a dogma de fe irrebatible: “Madrid es una región única en el mundo, créanme, está llena de madrileños”.
Però més enllà del despropòsit, el que em preocupa és que els discursos d’aquí i d’allà estiguin construïts amb la certesa que aquell qui els escolta no és més que un ficus, plantat en un territori, sense poder moure’s, arrelat al seu tros de terra i sense cap activitat neuronal que pugui inferir que, allà a fora de l’hivernacle, també hi ha vida. De veritat que la punta de llança de la política actual no pot anar més enllà del greuge envers una suposada i immaculada identitat territorial?
Diu Rik Pinxten, professor i investigador d’antropologia cultural a Identidad y conflicto: personalidad, socialidad y culturalidad que els greuges son preuats, sovint, com a expressió adequada d’un conflicte i que, amb freqüència, l’espoliació és el tema central, passant de la falta de drets a la falta de reconeixement. No sé de què em sona aquesta perfecta progressió.
No sé vosaltres, però jo ja estic cansat de tant dogmatisme i exclusivisme. Llegia (com sempre a contracor quan parla de política), a Mario Vargas Llosa a El País del diumenge; deia al seu article “Votar “bien” y votar “mal” que “el vot útil pressuposa societats ben constituïdes i convençudes que la democràcia, amb els seus riscos i perills, és la millor de totes les associacions possibles, de la que resultaran el progrés i la justícia per a la immensa majoria de la societat”; i que votar “bé” o “malament” no té res a veure amb els candidats sinó amb els votants, perquè són aquests últims els que legitimen unes eleccions o les converteixen en un circ.
No puc estar més d’acord (i em sorprèn estar-ho, creieu-me), però el problema radica en que el nostre poder legitimador, el dels votants, segueix segrestat pel conflicte i el greuge com a única forma d’expressió d’uns candidats que sembla que, encara, no han sortit del pati d’escola.
Fart d’escoltar sempre el mateix i “cansino” discurs, que l’altre sigui identificat com amenaça per a la nostra identitat, les seves propostes cada vegada més deformades i el propi discurs fent més gran la fosa entre ambdues parts, em pregunto com es pot legitimar una política que no et representa sense trair la confiança i la responsabilitat en un sistema democràtic.
Mario Vargas Llosa apunta que ni tant sols el vot en aquestes circumstàncies (les d’una societat democràtica i una responsabilitat electoral digna) és sempre vàlid i legítim i no sé si acabo d’estar d’acord amb el fet que votar “bé o ”malament” no depengui al final no dels votants, sinó d’uns candidats que amb la defensa d’unes preteses identitats i la infantilització a què ens condemnen els seus sermons, ens aboquen a l’absurd d’acabar en el romanticisme idealista d’escollir un color i no un discurs.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari