Quan la ciutadania surt al carrer en massa per reclamar, per exemple, una millora efectiva de la sanitat pública (les entre 10.000 i 15.000 que van sortir al carrer a Terrassa dissabte passat són una mostra), si jo fos ric… vull dir polític -no sé en què estava pensant- començaria a qüestionar-me si això és intranscendent o no; quan la gent surt al carrer, pocs o molts, és que alguna cosa està passant.
Que no és el mateix, encara que ho sembli pel soroll, que quan algú escolta una cançó 3.000 vegades en un dia, rep 400 meme al seu mòbil i, semblaria, només hi ha una notícia digna de comentar a tots els mitjans de comunicació del país, però que també significa que alguna cosa està passant. No afectarà les nostres vides el mateix una cosa que l’altre, però la segona, la del safareig, és més divertida, ben segur.
Perquè la primera cosa, la de la sanitat, definitivament no és divertida. No és divertit tenir la sanitat pública que tenim, col·lapsada i deshumanitzada i un personal sanitari desbordat -així ho denuncia el manifest de la comissió d’entitats per la sanitat pública a Terrassa-, amb aquest concert que tenim en el què la part privada sembla haver segrestat la part pública i amb les escorrialles, dona una pobre atenció pública a uns terrassencs que després de més de 60 anys de gestió de Mútua de Terrassa, sembla sí ara, s’han cansat de patir de síndrome d’Estocolm.
Tampoc ho són de divertits els que decideixen sobre ella, com ara el vicepresident de Castilla y León. Juan García-Gallardo (així es diu el “nou” personatge de Vox) anunciava dijous passat un pla d’aplicació immediata que consisteix en la derivació als equips de salut mental de les dones embarassades que “ho requereixin”, com a procediment per prevenir avortaments, afegint una quarta ecografia al primer trimestre de l’embaràs perquè els progenitors ”puguin escoltar el batec del bebè”, més una ecografia 4D abans de la interrupció.
Els que van de la mà en la coalició, el PP, ja han advertit que no tragaran amb qualsevol cosa, però ho diuen amb la boca petita, mentre la presidenta de la Comunidad de Madrid anuncia un telèfon d’informació per a dones embarassades “en favor de la vida i en contra de ningú”, diu.
És curiós com algú que diu que no sap gaire d’embarassos s’atreveixi a legislar l’avenir dels ciutadans d’aquella comunitat d’aquesta manera, però bé, suposo que un no acaba d’acostumar-se -digues-li fe- a tenir incapaços administrant allò que pertany a tots, sense l’assessorament o la direcció d’uns coneixements, d’una experiència, d’una vivència, acords amb el càrrec. Fet que encara em sorprèn més quan penso que si qualsevol hijo de vecino s’ha de presentar a unes feixugues oposicions per demostrar que és capaç de desenvolupar allò que se li està demanant i que és el millor de la legió d’esperançats candidats, com és que encara no hem determinat un procediment que garanteixi que no tindrem uns idiotes al timó d’aquesta “golondrina”?
Golondrina, dic bé perquè els polítics d’aquest país sembla que fan com aquestes, creuers de curt recorregut al voltant del port on tenen la base. I el que necessitem és un acord de llarg recorregut que ancori uns compromisos vitals i asseguri el futur, com ara de la sanitat o l’educació d’aquesta societat.
Jo no sé si fora bo obligar per reial decret -pel caràcter de necessària urgència- que a ministres, diputats, senadors, consellers, presidents de comunitats, alcaldes, se’ls regali una T-10 en jurar el càrrec amb l’obligació d’exhaurir-la, de pujar al metro, al bus i al tren, abans de que finalitzi el seu mandat. I passar per la sala d’espera d’urgències almenys 1 cop l’any i fer les compres setmanals al “super”, pagar la llum, l’aigua, el gas, el lloguer o l’hipoteca, el transport, els consums dels mòbils i l’accés a la xarxa dels ordinadors domèstics, la roba, el calçat, l’escola… d’un mes, d’una família amb 2 fills (per apropar-nos a la mitjana), amb el salari mínim actual o amb una renda mínima d’inserció i un ingrés mínim vital o una prestació d’atur o una pensió de jubilació i una de viduïtat, amb l’objectiu d’assegurar-los arribar a final de mes. Sí, estaria bé que baixessin de la seva poltrona i que participessin en la realitat.
Igual així ens deixaríem de tanta “gilipollada” (mai més ben dit) de tanta banalització, de tant dogma i de tanta misèria política. Sortiu de casa i comenceu a treballar, colló!
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari