Sé que és millor no parlar del que un no sap o desconeix. Justament aquesta setmana deia això en una reunió on se’m preguntava sobre un aspecte al que no podia donar resposta per desconeixença. Però em mortifiquen una mica els extrems. Parlo de tenir opinió o no en el tema Pablo Hasél i que aquesta pugui estar entre el sí o el no.
Llegia diumenge a Elvira Lindo, a la seva columna de El País, titulada En misa y repicando (recomano una lectura detallada, Elvira Lindo mai decepciona); en ella es deien coses, referint-se a Pablo Hasél, com ara que: “lo suelen llamar chico o muchacho, pero ya está bien de rebajar la edad de los jóvenes como para convertir sus actos en travesuras; basta de esa retórica, hablamos de un hombre de 32 años (…) este tipo no es metafórico sino de una simpleza literal: se jacta de hacer rap político, y para ello celebra la violencia contra aquellos que, según él, son serviles con el sistema (…) En mi opinión, hasta la palabra antifascista queda mancillada en todo este embrollo: no hay nada más fascista que la justificación del crimen”.
Máriam Martínez-Bascuñán deia, al mateix diari, que: “lo que dicen hacer en nombre del pueblo, como no condenar la violencia desde cargos públicos, se llama antipolítica, y banaliza la protesta entendida como la ocupación de las calles por quien no tiene tribunas para hacerse oír. Cuando quien está en el poder habla como si estuviese fuera, produce una grave distorsión democrática que en otros lugares se llama trumpismo. ¿Y aquí?”.
Congostrina, A. i Bono, F. també deien, unes pàgines més enllà: “el estallido de las manifestaciones protagonizadas sobre todo por gente joven, revela también un malestar de fondo y un hartazgo que van más allá de la detención del rapero, de la defensa de la libertad de expresión” i, en diverses entrevistes a participants a les manifestacions, algú assenyalava que: “Hasél és una excusa, més. Protestem pels desnonaments, per la gent indefensa i sense empara i pels anys de repressió que portem a sobre”
La Cara de la noticia, del mateix diari, ens ofereix una “radiografia” esquitxada de frases que, sembla, Pablo Hasél ha utilitzat en algun moment com ara: “no me da pena tu tiro en la nuca, pepero” o les que va dedicar a l’alcalde socialista Àngel Ros: “te mereces un tiro, te apuñalaré” que assenyala Jesús García a l’article, i que li va costar una multa de 540 euros el 2014.
Algú dirà que canviï de diari, amb tota la raó del món. Pel fet que ens ocupa, és igual aquest que un altre. La figura de Pablo Hasél només m’importa com a catalitzador d’una protesta que, no sé fins a quin punt representa. No sé fins a quin punt Pablo Hasél ha fet reflexionar la gent, com ell mateix sosté, i si és l’atzucac que alguns esperaven per abraçar les reivindicacions d’una generació que viu en el precariat, que no veu futur i que desconfia d’un Estat de Benestar que els ha promès que la cultura de l’esforç és la millor garantia per fer-se un lloc al món. Sé que puc empatitzar amb la denúncia d’escàndols de corrupció que afecten el rei emèrit i la mateixa monarquia; segurament no amb les formes, (tampoc m’agraden les cançons d’en Pablo Hasél, però, alhora, puc fer un exercici per interpretar el que intenta dir o el que vol denunciar), i sé que puc simpatitzar amb els discurs d’aquesta generació cansada, com ho vaig fer jo també després d’il·lusionar-me amb el moviment 15-M, lamentablement, per entrar en el més profund desencís mesos després.
Aquells que estan omplint carrers i places, ara mateix, necessitaran allunyar-se de la barbàrie urbana en què s’han encarnat i articular-se d’una manera menys “salvatge”, si el que volen és passar a materialitzar les denúncies en un possible canvi; a ser “quelcom” que compti en l’espai democràtic en el que ara mateix hem de “jugar”.
Si serveix l’experiència viscuda, i reiterant que qui us parla no sap de què parla, crec que el “triomf” del moviment 15-M va consistir en articular-se des d’una aposta il·lusionant. Una primavera que va calar en la població des d’un discurs que oferia la possibilitat d’esdevenir en la política, el que la necessitat justificava. El problema, crec jo, va ser talment aquest: el salt a la política. Que l’abús d’il·lusió és una mal company de viatge (però tant necessari) i que tot s’esvaeix en “tocar poder”, són dues certeses que ningú em podrà rebatre. Potser és el que està passat amb el “moviment” Pablo Hasél. S’ha prescindit d’aquesta il·lusió perquè, sembla, és impossible trobar-la o no la volen utilitzar perquè no els identifiquin amb altres. S’ha passat a “l’acció” perquè, no es creu que hi hagi un interlocutor vàlid per generar una negociació. I és potser això, el què està fallant. Quan el toro està desbocat, no veu més enllà de les seves banyes. Només hi ha violència perquè no hi ha horitzó, perquè no hi ha una opció dins d’un discurs que exclou tot un sistema. Subestimar el sistema sense tenir pla B, més que continuar amb el salvatgisme imperant en la protesta, incapaç de generar les sinergies que puguin establir ponts de complicitat amb la població, està abocat al cansament o al que, d’alguna manera, tant s’està denunciant, la dictadura. Sense seducció, no pot haver apropament, i sense consens social no es pot esdevenir en objectiu final vàlid. La protesta ha de moderar l’energia si vol transformar-se en un propòsit real i, per poder temperar aquesta voluntat, sense perdre-la… res millor que la il·lusió.
Parlo d’il·lusió en hores baixes. Que Terrassa és un poble, tothom ho sap, què haig d’explicar jo. Qui més qui menys sap de la trista notícia que ens ha sorprès en els darrers dies. La mort d’un nen d’onze anys ens ha trastocat tant tots els que coneixíem algú de la família com els que no; i ha tornat a fer trontollar les nostres més íntimes creences. Ja ho està fent aquesta pandèmia, però la contranatural notícia de la mort d’aquest infant ens hauria de fer pensar en totes les il·lusions perdudes. De si no és moment de tornar a creure que la força de la nostra societat està en els lligams que puguem establir entre nosaltres i del suport que ens puguem brindar. De tornar al moviment veïnal i d’apostar per crear comunitat; per anar aplegant i compartint les mancances d’allò que volem construir, i reivindicar-les des de la pròpia comunitat. De si no serà moment de generar entitat, preocupació i suport d’aquells que viuen a l’altre costat de la porta de casa nostra, més que d’abraonar-nos a violentar el carrer. Si no serà la il·lusió el veritable catalitzador del canvi… malgrat haver-ho intentat d’altres vegades. Malgrat haver-la perdut en algun moment.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari