Es curiós com m’agraden aquests espectacles de llum i de color que deia la Marisol (ho sento, ja sabeu que sempre em surt la vena “cañí” o cabaretera) com ho pot ser una cerimònia d’obertura d’uns Jocs Olímpics. Assisteixo entregat a tots aquests missatges de pau i harmonia mundial que ens han ofert aquest divendres passat decidit a creure-me’ls, ni que sigui per un moment, tot escoltant la cançó Imagine de John Lennon.
Abans d’escriure això, tafanejo a Internet per saber què els hi ha semblat a la resta d’espectadors d’aquest món, l’espectacle inaugural. Em topo amb un article de Motoko Rich al The New York Times i descobreixo el què hi ha darrere les bambolines; com ara que un dia abans de l’obertura, el comitè organitzador va acomiadar al director creatiu de la cerimònia després que sortís a la llum que havia fet bromes sobre l’Holocaust fa anys, durant una escena còmica a la televisió. Que l’acomiadament es va produir pocs dies després de la renúncia d’un compositor de la cerimònia a qui els organitzadors van retirar una peça que havia escrit, com a resposta a la campanya a les xarxes en què se’l criticava per haver assetjat greument a companys discapacitats durant els seus anys escolars. O que en els moments més tranquils de la cerimònia, es va poder escoltar els manifestants (part d’un Japó esgotat per la pandèmia i amplament oposat als Jocs) que hi havia fora de l’estadi, cridant “pareu les Olimpíades” a través de megàfons.
Divendres, tot això jo no ho sabia, mentre en un estat d’entreson propi de la digestió amb una temperatura que jo sentia com si estigués al desert de Kalahari, s’anunciava que la flama entrava a l’estadi i que començaven els sis últims relleus, fins a encendre el peveter. Obro els ulls, curiós, trobant-me a la pantalla a un exjugador de beisbol japonès que pateix una hemiplegia i que, amb gran esforç, recorre els metres del seu relleu ajudat per un altre exesportista. En un clar missatge d’inclusió de la discapacitat que, per a mi, va ser molt ben acompanyat en diferents moments de la cerimònia. I obro encara més els ulls quan escolto la narració del comentarista de TVE a qui, encara sort, la seva companya el va tallar intentant “suavitzar” el despropòsit iniciat: “En el país de la tecnología…están muy de moda los patinetes…le podrían haber dado uno o algo así”; i, és aquí on introdueix la seva companya: “para que fuera más cómodo”, però ell continua fins al final amb la seva primigènia idea, afegint l’aportació de la companya com de passada, complagut en la seva patinada: “para que fuera más ágil y más cómodo para él”.
I jo em pregunto si realment la preocupació és per la seva agilitat, comoditat, o per la incomoditat d’assistir i no saber què dir del que es veia en aquells pocs minuts.
Deia el que considero ja un bon amic i professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, l’Òscar Martínez, que ser “normal” és impossible, perquè l’ésser humà es caracteritza, precisament, per la diversitat individual; i perquè la “normalitat” no existeix, és només una construcció social.
El camí cap a la inclusió implica el respecte a la seva diversitat. Les persones amb discapacitat (o capacitats diverses o diversitat funcional) encara troben molts obstacles que han de superar quan volen exercir els seus drets, sobretot pel que fa a actituds de la societat que parteixen d’una concepció de la discapacitat que es basa en prejudicis o estereotips.
Com diu l’Òscar Martínez ens hauríem de preguntar què és per a cadascun de nosaltres ser “normal”. Reflexionar sobre això, sobre si realment la discapacitat entorpeix la nostra intervenció, la nostra feina i perquè ens incomoda, potser ens fa arribar a la conclusió que estem vulnerant el dret a ser divers.
Si és així, segueix el consell de l’Òscar: segurament en algun moment de la teva vida has estat o t’has comportat fora del que algú ha denominat com a “normal” i, ho has fet, perquè ser divers… és el més “normal”.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari