Escolto aquesta frase -quan el tot s’impregna del no-res- dins d’una cançó mentre corro com un descosit, per intentar convèncer-me que en una hora podré cremar tot un cap de setmana d’excessos. Em passa pel cap que ja són cinquanta els anys que tinc i que, segurament, em queda pel davant menys temps del que ja ha passat. Penso en això mentre una altra cançó de la llista em recorda que no miri enrere, que el millor està per passar. Poques coses tinc tant clares a la vida.
I és que un arriba als cinquanta, mira a la seva dreta i a la seva esquerra i se’n adona que això és tot el que té. El que no hi és, va passar i ja no existeix. Forma part del record o del vestit amb què ens hem representat durant anys i ara, toca ser franc amb un mateix; i per què no, pragmàtic, en la vessant més filosòfica del terme, en la que adopta com a criteri la utilitat, identificant allò verdader, allò amb el què comptes, amb allò útil.
Posem per cas que fem un inventari d’amistats de mig segle. Mirar enrere, significaria en el meu cas, destriar entre els bons records i el dolor de constatar que, el que en algun ingenu moment podria pensar que ho era tot, seguidament va passar a ser no-res. El fet relacional, l’amistat, és un itinerari incert que quan es presenta amb majúscules, ho fa amb rotunditat però que, a voltes, ens sorprèn transformant-se en quelcom efímer inesperadament. De vegades aquesta sobtada desaparició s’identifica amb abandó i un pot pensar que, a la vegada, en algun moment futur, també es transformarà en retrobament; d’una manera infantil, màgica, sense pensar que les relacions -si han de ser-, han de tenir un bon manteniment. Sostingut en el temps, emparat pel desig o per l’afecte.
I després queda ser realista. Si encara queda un bri d’esperança per a la hipotètica recuperació, acomodar una relació d’amistat que fa anys que no existeix no és més que el retrobament amb un desconegut per parlar d’una evocació d’allò que érem i confirmar que… ja no ens reconeixem. Està bé per passar una tarda, però no és el tot que va ser i el que és pitjor, amb tota probabilitat acabarà per buscar la infracció, el causant, la prevaricació d’alguna cosa que… ja no cal, que ja no és; i que voleu que us digui, per regust agredolç, prefereixo un granitzat de llimona de la Ribera.
Escric això pensant en que, passa de vegades, que al teu mòbil apareix un contacte nou i que algú – amb molt bona voluntat, testimoni de l’estima que va ser i a qui un mateix adora en el temps-, s’encaparra en pensar que un retrobament amb aquell a qui fa molt que no veus, serà la millor de les sorpreses que es pot tenir com a regal per la festa dels cinquanta anys que s’està organitzant. I passa també que la sinceritat s’interpreta com a ofensa. Passa de vegades també que, com diu la cançó de Fangoria “los glaciales helados almacenan pecados y sueños que quedaron atrás”, i que no sempre és fàcil explicar que declinar una invitació no significa que hagi desaparegut el record afectuós, però que un no vol tornar a la gestió del dol d’una amistat que, potser, en el seu moment ho va ser tot. I penso també que altra cosa és, quina mena de pòsit va embrutar aquest dol, si d’emprenyament, si de ràbia, si d’abandó, de rancúnia o de culpa.
Alba Payàs diu al seu llibre El mensaje de las lágrimas que en la pèrdua d’un esser estimat, hi ha emocions que ens ajuden a estar en contacte amb el què ha passat i altres que ens ajuden a desconnectar del dolor. L’emoció que més distreu del dolor, de la tristesa, és justament l’enfadament. És el que l’autora denomina com una emoció tapadora.
Amb cinquanta anys i amb risc de semblar pedant, un té el ferm propòsit de seguir sense mirar enrere, perquè no va en aquesta direcció, d’enfadar-se el menys possible i de sorprendre’s amb tot el que està per passar.
Haruki Murakami diu que el que ja ha passat és igual que un plat trencat en mil trossos. Per molt esforç que hi posem en l’intent, ja no podrà tornar al seu estat original. Doncs això.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari