Una amanida de crudités, no és més que una pastanaga, un pebrot, un carabassó i un api crus, ben tallats i presentats, amb una mica de salsa que pugui disfressar la realitat.
No soc gaire fan dels eufemismes. Em fa la sensació que és la possibilitat que ens dona el llenguatge per enganyar, per substituir la realitat, perquè aquesta s’acomodi en un determinat context.
Fa uns dies em van regalar l’oportunitat de dinamitzar un Death Cafè amb un variat grup de persones. Un Death Cafè no és més que un grup de diàleg sobre la mort sense objectius concrets; el propòsit és fomentar la consciència social sobre la mort, valorant tots els punts de vista de totes les persones que formen aquest Death Cafè, trencant una mica el tabú que suposa parlar de tot el relacionat amb la mort i de normalitzar-ho.
Un concepte ideat fa uns anys per Jon Underwood i que ja s’ha exportat des d’Anglaterra, la pàtria d’Underwood, a 68 països. Vaig començar amb una breu intervenció traduint, precisament i literalment, el que significaven les paraules Death Cafè, cafè de la mort, per ser fidel a l’objectiu principal, normalitzar l’ineludible fet de la mort, i per no caure en un altre eufemisme que pugui maquillar la contundència de la seva absoluta realitat.
Em mirava divendres, per casualitat del zàping, la gravació del concert de Vetusta Morla, “Cable a tierra”, que va ser la presentació del seu darrer disc el 2021. Us recomano qualsevol de les coses que -musicalment- surten de la boca d’en Pucho, la seva veu, i de la mà dels seus músics. Vetusta Morla té una cançó, Valiente, que forma part de la meva llista de cançons per pujar l’ànim. Una cançó que parla de moltes coses; de prendre riscos, superar la por i continuar endavant de totes maneres: no olvido los sueños, vuelvo a lo que no acabó, no perdí, no perdí, porque ser valiente no es solo cuestión de verte…
Cada inici d’estiu em passa el mateix. El mòbil s’omple de whatsapps de gent que ha estat en silenci, allà rere la seva foto de perfil durant un any i que, de cop, volen quedar per fer un sopar abans de marxar de vacances. No sé quina explicació donar en aquest fenomen de comiat efímer al qual s’ha de convidar a Déu i sa mare; igual és perquè la campanya de la DGT ens fa pensar si no serà aquest el darrer estiu, igual és perquè tenim la necessitat de dir-nos alguna cosa i no se’ns acut altra manera de fer-ho que al voltant d’una taula, igual és que no ens atrevim a enfrontar el corrent que transporta les nostres rutines sense poder compartir, amb aquells a qui tenim simpatia, que “ser valiente no es solo cuestión de verte”.
Vetusta Morla pren el seu nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende; Morla, una tortuga que va optar per creure’s el just per a no convertir-se en res. Fa dies que veig a twitter acudits sobre imatges en què es veuen plats de vaixelles diferents, paelles amuntegades en un calaix, unes rajoles o un estuco de “gotelé” propis dels setanta, amb missatges similars en aquest: si a casa teva tens aquest terra i aquesta paret no pots votar a la dreta. Si ho fas és que ets un carallot.
Creure lo just per a no convertir-se en res és una cita elegant i un bon exercici d’integritat, però, des del meu punt de vista, potser també una opció poc valenta. Valents són aquells que enfronten la realitat del plat que poden menjar cada dia i no saben el que és una crudité, dels que viuen la mort des de la seva indefugible realitat i dels que decideixen recordar que els amics bé valen la pena a recuperar, ni que sigui per una estona en un sopar.
A Paco de Lucía se li va preguntar en una entrevista què era més important a l’hora de tocar la guitarra, si la dreta o l’esquerra? Al que el compositor va respondre: la izquierda es la que hace música, es creativa y la derecha… es la que ejecuta. És clar que l’entrevista es va produir l’any 1976 i que aquesta conversa s’emmarca dins d’una encara jove democràcia a on molts s’havien quedat pel camí i a on, potser, la valentia era oferir un missatge velat, còmplice, en l’únic canal de televisió.
Esperem que el 24 de juliol, l’endemà de les eleccions, no sigui el començament d’un nou llenguatge ple d’eufemismes. Emmascarar la realitat, retallar-la i desnaturalitzar els drets de què ja gaudim, és feina d’altres. Es diu ultradreta i viu en una democràcia com una anomalia, com un tumor que, necessàriament, ha de ser extirpat per recobrar la salut.
Bon estiu.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari