Serà que no soc bo en l’art d’improvisar, que m’he convertit en una punyetera rutina de rutines. Dic punyetera perquè la majoria d’elles, lluny de ser plaents, només serveixen per organitzar el meu ecosistema domèstic i per adonar-me que el que potser està passant, és que un acumula massa costums perquè comença a acumular massa anys. Serà per això, potser, que un comença a sentir-se els anys, que ja comença a pensar que tot ho ha escoltat ja alguna altra vegada.
Penso avui, després de la meva rutina dominical d’anar a cercar un lloc per comprar el diari imprès, en el que Adela Cortina diu al seu llibre Aporofobia, el rechazo al pobre. Un desafío para la democracia, quan explica que l’aporofobia és el rebuig, l’aversió, el temor i menyspreu envers el pobre i que és, precisament aquesta fòbia envers el pobre, la que porta a rebutjar les persones, les races i les ètnies que habitualment no tenen recursos i, per tant, no poden o semblen no poder, oferir res.
Hi penso perquè, ara sembla que els del partit d’en Puigdemont, els que segons Pedro Sánchez a l’entrevista a El País d’aquest diumenge ja no discuteixen sobre la independència de Catalunya sinó sobre l’IVA de l’oli o del transport, defensen que el Govern tingui “les competències de qualsevol Estat”, incloent-hi permisos de residència, fluxos o qüestions laborals.
Ara, semblaria, que hem trobat una altra idea que pugui connectar amb una bona part de l’electorat que preveu perdre. Ja no diuen que són de dretes “amb la boca petita” i s’apareixen davant dels altres, dels desacomplexats, dels que són de dretes amb avarícia, compartint el mateix discurs d’expulsió d’immigrants reincidents.
El diari Públic assenyalava dijous passat que el cert és que l’associació entre migració i delinqüència no és real, ja que entre el 2000 i el 2014 la població migrant va créixer d’un 2,28% a un 10,74%, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), mentre que la taxa de criminalitat va passar dels 45,9 delictes per cada 1.000 habitants a 44,7, segons el Ministeri d’Interior.
I em pregunto si no serà millor dedicar l’esforç per saber quin és el principal problema a l’hora d’abordar aquesta multireincidència i de com estem acompanyant aquests processos més enllà d’atiar un debat ple de prejudicis i d’interessades mentides que ja hem escoltat altres vegades.
Ara que el discurs de l’Espanya que ens roba s’ha quedat endormiscat, els partits polítics busquen ressuscitar debats estèrils i cerquen culpables de la seva mala gestió. Ara que tenim mals resultats en l’informe PISA, els atribuïm a un excés d’alumnes immigrants i no a la manifesta desorientació de les polítiques educatives o la manca de mesures per actuar.
No sé per a quan serà ni si ho veuré mai, però es fa tan necessària ja una auditoria ciutadana que avaluï el compliment dels objectius polítics que s’han promès -i avalat a partir dels nostres vots-, per tal que no se’ns quedi cara de babau dins de tot aquest mar de mentides i d’interessos transformats.
Penso en Adela Cortina i en l’aporofobia, també perquè fa més de dos mesos que tres persones malviuen dins l’espai que ofereixen les dues portes d’emergència del recinte firal de Terrassa. Amb l’ajut d’unes tanques metàl·liques de les quals acostuma a oblidar l’Ajuntament per protegir-nos dels desperfectes urbans mentre es decideixen a arreglar-los, han improvisat una espècie de refugi amb mantes i cartons.
És curiós perquè, just al davant, a escassos 100 metres, hi ha el centre d’acollida per a persones sense sostre i emergències, l’Andana. Estic segur que hi ha una explicació racional. Sé del compromís dels professionals de l’equip d’atenció al sensellarisme a la nostra ciutat i sé que l’abordatge és un procés complex i multicausal que no sempre és receptiu al seu acompanyament i és precisament per això que no acabo d’entendre que aquesta situació, aparentment, s’estigui cronificant.
Diu la meva admirada Irene Vallejo en el seu darrer article que la misèria sempre resulta sospitosa, delinqüent: alguna cosa hauran fet malament per ser pobres; i que, en les canviants fortunes del temps, amb les seves fallides, devaluacions i pèrdues, el que hem donat de nosaltres mateixos als altres resultarà ser la més segura de les nostres inversions.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari