Tenia entès que la política era aquell conjunt d’activitats associades a la presa de decisions en grup i que en el cas d’un govern, d’un estat per exemple, promovia la participació ciutadana per a garantir el bé comú en la societat.
Pensava, que la representació política consistia a fer presents les veus, opinions i perspectives dels ciutadans en el procés d’elaboració de polítiques públiques. Que la representació política era allò que es feia en nom d’uns altres, els seus electors.
Perdoneu que em fiqui en política, però és que no acabo d’entendre que, sota aquesta premissa, la primera condició per investir president a en Pedro Sánchez, passi per exigir una llei d’amnistia; una solució personal que exoneri en Puigdemont -un dels líders del procés, que no l’únic-, que revestit d’aquell messianisme tan utilitzat per les dretes, l’alliberi de qualsevol de les infraccions que se li puguin adjudicar. Perquè, tenia entès i reitero, que els representants polítics treballaven per garantir els interessos dels seus electors; perquè, si la política ha de servir per garantir els interessos dels nostres representants, de què coi serveix, doncs?
Segons sembla, ara, l’altre líder de l’independentisme, aquell que s’apareixia com a conseqüent amb el que els seus electors consideraven oportú, que va ser fidel a la veu que clamava al carrer cada 11 de setembre per un referèndum i que va pagar l’ocurrència amb presó i inhabilitació, ara, és un botifler. Presó. Amb les majúscules que imposa la privació de la llibertat i amb el parèntesi que imposa en una vida ordinària i que res té a veure amb un exili a on el condicionant no és el tot, sinó… la distància.
Ja fa dies que el “se acabó” de la desapareguda María Jiménez regeix el meu desconsol polític i la meva absoluta convicció que la política només fructifica si neix a terra. L’associacionisme, els moviments veïnals, les entitats socials són l’únic fonament per convèncer a l’encotillada política que diu que ens representa. Aquesta és l’autèntica lluita política, fer entendre quina és la nostra quotidianitat, tenir la capacitat d’abstreure els polítics d’aquesta bombolla d’irrealitat en què es mouen i portar-los a tocar de peus a terra, això és la veritable política.
Contestava una piulada a Twitter (o X) d’algú que criticava que algú de Junts cobrava 79.000 € per la presidència d’una associació i 57.000 per l’alcaldia d’un municipi, fent-li un “pantallasso” d’una oferta de feina per a un Treballador Social en l’àmbit del qual -l’entitat anomenava com a discapacitats-, per una jornada de 40 hores rebria un salari de 20.000 € anuals; i, animant-me, li vaig oferir una altra captura d’una jornada de 5 hores setmanals en una residència de gent gran per un salari de “200 fins a 300 €” mensuals, aportant la meva síntesi: la perversió del sistema, entitats socials esprement els professionals.
Escric això compartint taula de treball amb la dona que em fa el regal d’acompanyar-me cada dia. Ambdós treballant en els nostres ordinadors. De fons, no sé per què, la televisió encesa amb qualsevol cosa que resulta ser Sor Citroën a “cine de barrio”. Un dels meus fills s’asseu al sofà i agafa el comandament per canviar, no sense abans dir que com pot ser que en aquesta “basura de pel·lícules antigues” tothom parli de la mateixa manera. Li dic que és impossible que ningú parli igual que la Gracita Morales. Que una cosa és el to i una altra l’entonació i que, segurament, és el que ell troba que és el mateix.
Em dona per buscar a internet la diferència entre una cosa i altra i trobo que el to es refereix a la qualitat del so produït per la veu d’una persona i que l’entonació es refereix als patrons melòdics que s’utilitzen en la parla. I, el que és més important, que l’entonació pot canviar el significat d’una frase, fins i tot si les paraules són les mateixes.
Ves que la política no sigui això.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari