Dissabte sopava amb uns amics en un restaurant -per cert, no hi deixeu d’anar a Isla Mujeres a Ca N’Angalada… fenomenal!- i manteníem una conversa que, estic segur, la meva filla qualificaria de “conversa típica de boomers” si ens hagués mirat pel forat del pany de la porta, cosa que m’exaspera i a la vegada, em fa ser conscient que un ja no és el que havia estat.
Parlàvem, deia, d’aquest desafiament en què, coincidíem, ens trobem alguns en no saber com ser respectuosos amb el llenguatge i amb la persona a l’hora de dirigir-nos a segons qui. Em refereixo a no saber si s’ha d’utilitzar l’ell, l’ella, l’elli o com diu un amic meu els tots, totes, totis o totus tuus -permeteu-me la broma-, sense provocar a qui ho rep una incomoditat extensiva i compartida amb la del mateix emissor.
No és sense importància l’assumpte, que rau en la dicotomia entre el respecte absolut i la incapacitat de trobar un codi alliberador per no transformar-te en el que no vols ser… un boomer en tota regla. Segurament la meva filla em diria que el problema és aquesta absurda obligació de posar etiquetes i m’adreçarà a assossegar-me dient-me que davant el dubte i la necessitat, pregunti directament: quins són els teus pronoms?
Parlava d’això fent referència a una sèrie, Smiley -que també us recomano-, i del seu univers LGBTQ+ que, d’altra banda, m’agradaria saber quant hi ha de realitat i quant de ficció. En un dels capítols, en un moment donat, algú que podria tenir la meva edat entra en un bar d’ambient i li pregunta a un dels cambrers que havia actuat com a drag queen la nit anterior: “tu eres… la travesti?”; l’altre, d’edat similar, li contesta: “¡ay, por fin! alguien dice las cosas por su nombre… claro que sí, la travesti, que están todas que si drag pa’arriba, drag pa’abajo, ¡como si lo hubiesen inventado ellas!”.
Suposo que, en definitiva, com amb els pronoms, es tracta d’això i que, ara, dir maricón, bollera o travesti, o qualsevol de les formes més políticament correctes només ho són si surten de la boca d’un gai; perquè semblaria, moltes vegades que, en boca d’un heterosexual (que no té per què ser heteronormatiu ni defensor del patriarcat), és condició suficient per convertir-se directament en un insult.
I el més fort de tot és que tingui, ara mateix, la necessitat de rellegir el text escrit per escodrinyar si hi ha alguna cosa que pugui molestar i, tot i això, no poder-me deslliurar de la sensació d’haver pogut ofendre algú, sense voler-ho; és una sensació enervant perquè, de vegades, un mal començament pot determinar una exclusió. De l’un per no dominar l’argot, de l’altre per sentir-se insultat.
Em meravello de com ha evolucionat l’univers de la diversitat de gènere, afectiva i sexual i penso que, tant de bo, la identitat dels que vam ser joves algun dia i agradables a la vista en algun moment, hagués estat tan pedagògicament protegida com ho està ara; en la que persones com jo, ens plantegem com hem d’acompanyar d’una manera competent i respectuosa, mentre ens preguntem si no hauríem d’haver començat a fer trontollar els grans tòtems seculars que hem seguit moltes generacions, molt abans.
La possibilitat de ser divers se m’apareix avui com una epifania alliberadora a no tenir per què explicar-se a un mateix o explicar als altres el que sents avui, demà o sempre i que, per sobre de tot, no deixa de ser un acte d’afermament d’identitats (tantes com un vulgui) i, perquè no dir-ho, de valentia. No seré jo qui posi bastons a les rodes des de la meva pobra identitat d’home-heterosexual-boomer; pobre, que no trista i, malgrat el que pugui semblar, bastant agradable en general.
Elvira Lindo parlava diumenge des de la seva columna de la infreqüència de llegir sobre la soledat que molts homes experimenten en la seva maduresa, per no haver estat educats per compartir la intimitat amb els seus amics, amigues o parella. Instruïts per ocultar qualsevol, incapacitat, inseguretat -recomano llegir-la, ella ho portava a una altra esfera, molt interessant- i del menyspreu social a qui envelleix.
D’això també reflexiona la sèrie en qüestió, de la invisibilitat quan l’edat determina l’accés a un món en què, la imatge, semblaria, és l’únic requisit per poder fruir de l’entorn. De vegades un pensa que és receptiu a tot el que pugui esdevenir-se i que l’únic que li sobra són anys; i de vegades tot es redueix a la capacitat de meravellar-se de l’expressió d’aquesta societat i sentir-se’n orgullós. Totus tuus. Tot teu.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari