Quan jo era petit, el Barça no tenia cap Copa d’Europa (o Champions, vaja) i guanyava la Lliga molt de tard en tard. De la primera Lliga (la d’en Cruyff jugador la temporada 1973-1974) ni me’n recordo, la veritat, i de la segona (la d’en Venables) he de dir, en canvi, que la vaig viure quan ja tenia gairebé disset anys.
Ja llavors el Real Madrid era un monstre futbolístic inabastable. Recordo que els amics o coneguts merengues no paraven de presumir a tota hora de les seves sis mítiques copes d’Europa i de guanyar la Lliga quan els hi donava la gana. Sortosament, amb els anys, van arribar a Can Barça dos entrenadors que abans havien estat jugadors de la casa i que, a banda de fer-nos guanyar lligues a dojo, ens van regalar les primeres copes d’Europa. M’estic referint, òbviament, a en Johann Cruyff i a en Pep Guardiola.
Els anys més dolços d’aquest període, però, van ser els transcorreguts entre el 2005 i el 2015. En el transcurs d’aquest deu anys el Barça va guanyar quatre Champions i el Real Madrid, només una. Increïble, no? Del 6 a 0 de quan un servidor era petit havíem passat a un més que “digne” 10 a 5. Sens dubte, comptar llavors amb Messi, el millor jugador del món, i amb els Puyol, Xavi, Iniesta i companyia va ajudar molt. Fins al punt de pensar que potser aquella hegemonia del Barça havia arribat per quedar-se i que mai més tornaríem a restar a l’eterna ombra dels blancs.
Dissortadament, no ha estat així. En aquests darrers set anys el Real Madrid ha guanyat quatre Champions més i el Barça, cap ni una. I no només això. La mala gestió econòmica d’aquests últims anys a Can Barça gairebé han arruïnat el club i el panorama, ara per ara, és francament desolador.
Tanmateix, si he decidit escriure aquestes quatre ratlles en aquesta època tant i tant fosca pels blaugranes és perquè tinc prou edat per pensar que les coses poden canviar. Perquè crec, de debò, que tard o d’hora el totpoderós Madrid ha de caure del pedestal de supèrbia i prepotència en el que estan instal·lats i perquè estic convençut, sobretot, que el Barça és capaç de tornar a triomfar com el d’en Cruyff i Guardiola. Potser ara per ara es fa difícil pensar, per exemple, que Araújo pot ser el nou Puyol, que Pedri pot ser el nou Iniesta i que Ansu Fati pot ser el nou Messi però com que diuen que somiar és de franc, ho faré. Això sí, Laporta: fes-t’ho com vulguis però fitxa en Robert Lewandowski ja, si us plau. Potser així podré somiar millor.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari