L’altre dia llegia una entrevista a un diari digital català en el qual l’entrevistat, el David Repullés, afirmava que la sort no existia. Que totes les coses bones que et passen a la vida (en el seu cas, ser seleccionat com a cantant solista del Cirque du Soleil) succeeixen perquè abans has picat molta pedra. Perquè abans has aplanat el camí. Perquè prèviament has sembrat llavors que han acabat florint.
Dit això, permeteu-me que us faci cinc cèntims de qui parlo. Al David, el Repu, el vaig conèixer l’any 2013 a TV3 mentre ell participava a l’Oh Happy Day amb els Messengers i jo ho feia amb els Tons i Sons. Des d’un primer moment vaig flipar amb la seva veu. Una veu càlida, ben timbrada i plena de matisos. Al meu parer, el David era –amb diferència– el millor cantant d’aquella edició del concurs. I no solament per la seva extraordinària veu sinó perquè el Repu és, sens dubte, d’aquells cantants que transmeten. Que t’arriben a l’ànima. Que desprenen energia positiva i bones vibracions. Un crack, vaja.
Ara bé… Tot depèn a la vida, com diu el David, de picar molta pedra? De treballar molt i ser perseverant en el que vols? De ser valent i arriscar-te en un moment donat? De debò que no és una sort, en el seu cas, tenir una veu privilegiada? De debò que no és una sort gaudir d’un talent innat? De debò que no és una sort estar en el lloc adequat en el moment adequat?
Des del meu punt de vista, doncs, discrepem, amic Repu. No del tot, potser, però sí en el tema de la deessa Fortuna. Personalment crec que existeix la sort, existeix l’atzar i existeix, fins i tot, la Divina Providència. El què passa és que quan un és tan treballador i talentós com tu la sort acostuma a ser més propícia. Això no t’ho nego ni t’ho negaré. I tu –de tot cor t’ho dic, amic Repu– aquesta sort te l’has guanyat amb escreix. Gaudeix-la, company.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari