Llibres per llegir, pel·lis per veure o revisar, fotografies per classificar, cançons per escoltar, relats per escriure o, per què no, instruments musicals oblidats i empolsegats en algun racó de casa que esperen amb infinita resiliència tornar a ser acaronats amb desbocada passió o, si més no, amb certa pietat pels veïns més propers. Hi ha mil coses a fer mentre estem confinats a casa. No tot ha de ser menjar i beure com si no hi hagués un demà o empassar-nos sèrie rere sèrie a Netflix mentre el nostre cos s’adapta al chaise longue com ho faria una lapa a la roca més humida i sucosa del litoral. Si buscàvem el moment idoni per deixar de procrastinar, ja ha arribat. Després de cinc setmanes d’adaptació física i psicològica a les noves circumstàncies, ja no hi ha excusa possible. Allò de “no tinc temps”, “no veig el moment”, “vaig de bòlit” ja no cola. O t’hi poses ara o no ho faràs mai.
Perquè sí, entenc que a molta gent el confinament els pot produir angoixa, depressió, defalliment, tristesa, apatia, estrès, preocupació, impotència, frustració o el que vulgueu. Però a les nostres mans està combatre aquesta situació amb el més valuós que ara, per sort o desgràcia, tenim: el temps. Sí, el temps. Allò que abans mai teníem i enyoràvem. I encara que no puguem fer-lo servir precisament amb allò que més ens agrada, mirem de rendibilitzar-lo amb el que tinguem al nostre abast. Insisteixo: han passat ja cinc setmanes i el període de rebel·lia, d’enuig, de preocupació, l’hem d’anar superant a poc a poc. Si més no, per higiene mental. O per pura supervivència. No diuen que l’ésser humà compta amb una increïble capacitat d’adaptació? Doncs demostrem-ho. Al cap i a la fi, tard o d’hora recuperarem certa normalitat. No tota, és clar. Però sí part dels hàbits, rutines i obligacions pre-pandèmia. Tots aquells hàbits, rutines i obligacions que abans de la pandèmia ens robaven el temps per fer coses i que ara mateix –estiguem més o menys predisposats, estiguem més o menys animats– podem fer. Posem el fil a l’agulla d’una punyetera vegada o preferim seguir buscant excusa rere excusa? Ànims!!
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari