Des de molt abans que el maleït coronavirus fes acte de presència a les nostres vides jo ja era un ferm defensor de l’espai vital en qualsevol trobada o reunió social amb persones que no fossin del meu entorn familiar o amical més proper. Personalment crec que quan no hi ha prou confiança entre persones l’espai vital hauria de ser una normal essencial de respecte entre éssers humans i també, per què no dir-ho, una mesura molt recomanable per pal·liar els terribles efectes olfactius de segons quins efluvis. Efluvis com la pudor de suat, el tuf a fritanga, l’halitosi o bé ara, en aquesta nova realitat infecciosa, les famoses microgotes en suspensió procedents d’un potencial malalt de la covid.
Avui llegeixo, però, que a partir del dijous 9 de juliol la Generalitat decreta obligatori l’ús de la mascareta al carrer en qualsevol circumstància. Tant és que hi hagi espai vital, distància social o centenars de metres a la rodona sense cap altra presència humana que la nostra. Sigui quina sigui la circumstància al carrer haurem d’anar amb el morrió posat. I això vol dir que la nostra administració es passa pel darrere el nostre dret legítim a circular pel carrer sense mascareta mantenint les distàncies i evitant aglomeracions i decideix que la millor manera d’evitar nous rebrots és sancionar-nos si no anem degudament equipats amb la maleïda mordassa. Genial.
L’administració es treu les puces de sobre, ens furta la poca llibertat que ens queda, no proposa cap altra alternativa i de pas ens culpabilitza en cas que la taxa de noves infeccions torni a augmentar. I mentre, tots calladets. Obeint com nens de parvulari o, pitjor encara, com idiotes. Ja només falta que ens diguin que resem un pare nostre abans de sortir de casa i que, si no el sabem, que ens apuntem a un curs accelerat de catequesi.
En fi, que ho trobo tot tant absurd, demencial i surrealista que des d’ara mateix ja us avanço que em declaro insubmís al respecte. Òbviament seguiré portant la mascareta al sotabarba quan surti al carrer per si me l’he de posar en cas d’aglomeracions, en el cas que hagi d’entrar a qualsevol establiment o en el cas que vegi l’entitat sancionadora corresponent però sempre que pugui, i el meu sentit comú m’ho dicti, me la trauré. Això de combregar amb rodes de molí, sentint-ho molt, no va pas amb mi.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari