En certa ocasió, una mestra de primària em va renyar i em va fer sentir com un cavernícola perquè vaig encetar un correu col·lectiu adreçat a una agrupació (el nom de la qual no esmentaré) amb un “Bona tarda a tothom” en lloc de fer-ho amb un “Bona tarda a totes i a tots”. Des de llavors feia temps que tenia ganes de donar la meva opinió sobre els desdoblaments i el llenguatge inclusiu, però el cert és que no trobava el moment oportú per fer-ho. L’altre dia, però, llegint l’entrevista que el Pep Martí de Nació Digital li va fer a la Maria Pilar Perea vaig trobar, per fi, l’estímul necessari per expressar-la sense embuts i per contribuir, de passada, en la difusió del que la Maria Pilar i una setantena de lingüistes han posat sobre el paper a “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou”, un llibre que qüestiona i posa el dit a la llaga a aquesta mena d’imperatiu que pretén obligar-nos a fer servir desdoblaments i termes inclusius a tort i a dret a fi i efecte, segons els seus defensors, de tenir en compte a totes les persones en matèria de llenguatge.
Sobre el paper això de tenir en compte a totes les persones en matèria de llenguatge em sembla molt raonable. Fins i tot entenc que, a vegades, una fórmula neutra pot resultar tant adient com respectuosa per a tothom. El que passa és que el llenguatge no és quelcom que puguem canviar o actualitzar d’un dia per l’altre i menys, per imperatiu polític. El llenguatge canvia i evoluciona, és clar, però ha de ser l’evolució de la mateixa societat la que, prèviament, estimuli aquests canvis. De fet, sempre ha estat així. Cada any els experts debaten sobre la incorporació, o no, de nombrosos neologismes al diccionari normatiu, però, en qualsevol cas, parlem de neologismes (com dron, vegà-na, sororitat o animalista, per exemple) usats i acceptats per la comunitat de parlants. No de mots o expressions (totis o todes, per exemple) imposades a la força.
Així doncs, si el que volem és lluitar per la igualtat entre homes i dones oblidem-nos de retorçar la llengua amb mesures lèxiques fotudes amb calçador i posem de la nostra part perquè homes i dones tinguem les mateixes oportunitats, perquè cobrem el mateix per una mateixa feina o perquè siguem tractats de la mateixa manera sigui quina sigui la situació. Això és ser feminista. Creure que ho som perquè desdoblem cada genèric quan no és necessari o perquè dir “totis” o “todes” a cada moment queda molt “chachipiruli” em sembla ridícul, estúpid i, sobretot, tant cosmètic com innocu. I insisteixo: no ho dic només jo. Ho diuen també setanta dones expertes en la matèria.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari