Segons la RAE, el mot influencer és un anglicisme que defineix a una persona amb capacitat per influir en les altres, principalment a través de les xarxes. A priori, ingenu de mi, la definició em fa pensar amb un referent. És a dir, amb aquella persona que prenem com a model o exemple a seguir en el nostre propi camí o pensament. I no, no vull dir amb això que els que tenim referents vulguem replicar o fotocopiar la vida, els èxits o la filosofia de cap dels nostres paradigmes, si no, senzillament, que hi ha persones a la vida el pensament o actes de les quals ens inspira.
No sé, en el meu cas se’m passen pel cap persones d’àmbits i èpoques molt diverses. Només en l’àmbit ètic, moral, filosòfic o fins i tot polític podria citar-vos des de Jesús de Natzaret fins a Pepe Mújica, passant per Plató, Immanuel Kant, Abraham Lincoln, Martin Luther King, Nelson Mandela o Julio Anguita, per exemple.
Però no, es veu que això dels influencers no va precisament de valors, ni principis, ni filosofies ni res que s’hi assembli. És més, en la gran majoria de casos tampoc estem parlant d’artistes mediàtics, d’escriptors supervendes, de científics rellevants, d’esportistes d’èlit o d’empresaris d’èxit. Ni tan sols de coachs emocionals.
Pel que sembla, els influencers que no són celebrities (aquests i aquestes juguen en una altra lliga) acostumen a ser joves de dubtosa o nul·la formació que difonen la seva imatge, els seus consells o la seva xerrameca a través de les seves respectives plataformes (bàsicament, Youtube, Instagram i TikTok) amb un nombre de seguidors absolutament estratosfèric.
Perquè sí, fins a cert punt puc entendre que milions de persones puguin seguir a les xarxes què fan o desfan personatges tan mediàtics a les seves respectives professions com Cristiano Ronaldo, Leo Messi, Dwayne Johnson, Taylor Swift, Selena Gómez, Beyoncé o Miley Cyrus. I fins i tot també puc entendre que en cercles més “intel·lectuals”, Paulo Coelho, J.K. Rowling, Margaret Atwood, Arturo Pérez-Reverte, Albert Espinosa o Lucía Etxebarría tinguin centenars de milers o milions de seguidors.
El que no entenc, per molt que m’ho proposi, és que centenars de milers o fins i tot de milions de joves (i no tan joves) perdin milers d’hores de la seva vida pendents del què comenten a les seves respectives plataformes, insisteixo, joves de dubtosa o nul·la formació (i ara permeteu-me que consulti la xarxa, perquè no en conec gairebé cap) com, per exemple, Mikecrack, El Rubius, AuronPlay, Ibai Llanos o Dulceida aquí i Mr. Beast, PewDiePie, Jake Paul, Jenna Marbles o Zoella a la resta del món.
Compte! Això no vol dir que tots els influencers siguin nefastos. Particularment, a mi m’agraden molt les crítiques cinematogràfiques de l’Alejandro G. Calvo, la pedagogia musical del Jaime Altozano, les receptes culinàries del Gipsy Chef o els comentaris futbolístics del Gerard Romero, per exemple. Però esta clar que els que tallen de debò el bacallà són els esmentats anteriorment. Els que no conec, vaja. Joves que es dediquen, bàsicament, a comentar videojocs, produir vídeos còmics de dubtosa gràcia (desafiaments absurds i bromes pesades incloses) i, en el millor dels casos, donar consells de bellesa, moda, vida sana o gym.
Total, que vist el panorama constato que no em perdo res. A mi deixeu-me estar d’influencers de pa sucat amb oli i permeteu-me que continuï amb els meus referents de capçalera de tota la vida. Amb els que citava al principi de l’article i amb tots els que tenen a veure amb la cultura o l’esport i que no tinc espai per esmentar. No en necessito més.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari