Un dels meus objectius prioritaris cada cop que viatjo més enllà de la meva província, vegueria o com li vulgueu dir és tastar la gastronomia local. Perquè sí, això de visitar monuments i museus allà on vagis està molt bé, però si no fas l’esforç de menjar i beure el que menja i beu la població autòctona serà molt difícil, per no dir impossible, que entenguis els hàbits i els costums socials de la ciutat, la zona o el país que visitis.
Sortosament, en el meu cas, l’esforç mengívol no és precisament cap proesa ni cap sacrifici. La meva bona boca i la meva curiositat a l’hora d’experimentar amb nous sabors, textures i maneres de cuinar m’han permès gaudir al màxim, sovint, d’hàbits i costums culinaris que, a vegades, són d’un caire gairebé religiós. Em refereixo, per posar tres senzills exemples, a l’enorme respecte per la cocció i preparació de la pasta que professen els italians, al curiós ritual que suposa preparar un asado argentí com manen els cànons o a la meravellosa cultura de pub irlandesa i britànica.
El problema l’acostumo a tenir quan, en lloc de ser el visitant, sóc jo l’amfitrió i els meus convidats forasters em demanen què és el que han de tastar sí o sí a Terrassa per veure complert el seu propi objectiu gastronòmic. Quan això passa acostumo a sortir del pas recomanant qualsevol plat estrella de la nostra preuada cuina catalana (ja sabeu: pa amb tomàquet, escudella, fricandó, suquet de peix, crema catalana…) a qualsevol bon restaurant de Terrassa o rodalies. Però… Ai si em demanen un plat genuïnament terrassenc! Ai si em demanen que els porti a degustar allò que només podran assaborir a Terrassa! Els porto a fer una botifarra de perol al Frankfurt Vallès? Els porto de tapes a Ca n’Anglada? Els convido a berenar un dàkar a la plaça del progrés? No cola, oi?
Sortosament, sempre ens quedarà la terregada. Un plat genuïnament egarenc de principis del s. XX que deu el seu nom a la semblança d’aquesta menja amb la terregada de carbó tan emprada a l’època per encendre els brasers i que, tot i haver quedat oblidat i en total desús des de fa dècades, van aconseguir ressuscitar amb gran èxit (i en forma de botifarra, tot s’ha de dir) Casanovas Cansaladers.
Es tracta d’un embotit fet a base de menuts de porc, cebes, alls, ametlles i vi ranci i que, tallat en rodanxes i passat una mica volta i volta per la planxa, resulta absolutament deliciós. Sobretot si l’acompanyes amb una torradeta a la base i una punta d’all-i-oli al capdamunt. O també, per descomptat, com la preparava l’amic Cesc Castellet a l’antic i enyorat Cafè Teatre.
Així doncs, quan us trobeu en aquest terrible atzucac, feu-me cas i recorreu a la terregada. Un plat que no falla mai i que té tant de rústic com de gourmet. I si no, pregunteu-los-hi als meus amics britànics i madrilenys. Encara se’n llepen els dits.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari