La recent mort d’en Kirk Douglas ha significat per molts la desaparició de l’últim bastió del cinema clàssic. Els més cinèfils, però, no hi estem d’acord. De moment, encara ens queda l’Olivia de Havilland, una actriu que tot i no comptar amb la popularitat internacional ni amb el renom de l’home del sotet a la barba cal reivindicar com es mereix.
D’entrada, m’agradaria assenyalar que l’Olivia és, fins i tot, cinc mesos més gran que en Kirk. Un detall que potser no és significatiu quan parlem d’actors amb 103 anys d’edat però que cal puntualitzar si volem ser precisos i minuciosos. El que sí crec més meritori i convenient de recordar és que molt abans que en Kirk Douglas interpretés el seu primer paper protagonista a L’estrany amor de la Martha Ivers, la gran Olivia de Havilland ja havia brillat amb llum pròpia en pel·lícules tan mítiques com Capità Blood, La càrrega de la brigada lleugera, Les aventures d’en Robin Hood, Allò que el vent s’endugué o Van morir amb les botes posades. Ah, i precisament el mateix any en el que el jove Kirk debutava, el 1946, l’Olivia s’enduia el seu primer Oscar com a millor actriu femenina pel seu paper a La vida íntima de Jody Norris. Total, que tot just quan el jove Kirk apuntava maneres i començava a fer-se un lloc a Hollywood, l’Olivia ja havia fet més de trenta pel·lícules a la meca del cinema i, per tant, ja era una actriu total i absolutament consolidada.
De l’Olivia, però, també m’agradaria destacar més coses. I és que a banda de la seva eterna rivalitat/desavinença amb la Joan Fontaine, la seva germana, la centenària intèrpret va guanyar un segon Oscar a la millor actriu femenina per L’hereva (recordem que el bo d’en Kirk mai va aconseguir-ne cap) i que durant tota la seva carrera (intermitentment, això sí) va seguir fent bones pel·lis com A través del mirall, Niu d’escurçons, Cançó de bressol per a un cadàver o La màscara de ferro. Però no solament això. Malgrat la seva imatge de dona feble i acomplexada, l’Olivia sempre ha estat una lluitadora excepcional. Ho constata, per exemple, la seva batalla judicial contra la Warner Bros a principis dels 40. Un contenciós que l’Olivia va finalment guanyar (la Bette Davis l’havia perdut anys enrere) i que va reduir el poder dels grans estudis de l’època envers els actors i actrius que tenien en nòmina. Es coneix com a Llei d’Havilland.
En fi, que la mort d’en Kirk Douglas ens deixa a tots els amants del cinema clàssic una mica més orfes, sí. Però, de moment, ens queda l’Olivia, l’última gran dama del vell Hollywood. I només quan li arribi l’hora a ella –només llavors– podrem dir, definitivament, que el vell Hollywood ja forma part del passat.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari