PEP PLA: «Sempre he pensat que s’ha de passar d’etiquetes, que cadascú utilitzi allò que vulgui per expressar-se.»

No Comment
Pep Pla davant del Teatre Principal. Foto: ERG Pep Pla davant del Teatre Principal. Foto: ERG

L’actor terrassenc Pep Pla compagina l’art teatral tant als escenaris com dirigint el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) des d’on impulsa el Festival Terrassa Noves Tendències (TNT) que enguany ja arriba a la seva dotzena edició. Amb un afany incansable per apropar el teatre a totes les persones, treballa de manera discreta, però efectiva desde Terrassa.


—Com et vas introduir al món del teatre? Hi havia cap antecedent a la teva família?
—No hi havia cap antecedent, però sí que m’agradava recitar poemes i fer imitacions de personatges famosos als dinars familiars. Un dia, quan tenia 14 o 15 anys, en un moment en què no sabia ben bé què fer a la vida, vaig passar pel carrer de Sant Pau i vaig veure un rètol que deia Institut del Teatre. «Hòstia, això es pot estudiar? És fantàstic!», vaig pensar. Als meus pares, que tenien uns telers, els vaig dir que no volia continuar el negoci familiar, que volia fer teatre. En aquell moment devia semblar una autèntica bogeria. Encara no entenc com m’ho van permetre! —diu somrient—. Suposo que no van tenir més remei.

    «Per a mi el teatre és una eina per transformar l’ésser humà, per millorar-lo o, almenys, per intentar-ho.»

Vaig fer els dos primers cursos de la carrera a Terrassa, i com que, tot i dir-se Institut del Teatre, els estudis no estaven homologats encara, em vaig tornar a matricular començant de zero a Barcelona, però a partir de primer ja em guanyava la vida actuant i a segon, el 1985, em va cridar el Flotats per fer el Cyrano de Bergerac i vaig entrar al món professional per la porta gran.

—Ets conegut com a actor per un públic ampli gràcies a la teva presència en sèries televisives (Poble Nou, Ventdelplà, Temps de silenci…), però com a director has anat desenvolupant una trajectòria gens conformista… Què és allò que més t’interessa comunicar o generar?
—La possibilitat de canviar el món, de canviar-me a mi mateix —afirma amb rotunditat—. Per a mi el teatre és una eina per transformar l’ésser humà, per millorar-lo o, almenys, per intentar-ho. Amb aquesta inquietud, m’he mogut contínuament, així que no només he fet d’actor, sinó que molt d’hora vaig començar a dirigir. El 2002, per exemple, vaig gestionar i programar l’Artenbrut, una sala alternativa a Barcelona, malauradament desapareguda. La meva idea era oferir propostes realment alternatives, que no es poguessin veure en altres llocs. Trobo molt bé que hi hagi coses de pur entreteniment, perquè hi han de ser, però també hi ha d’haver coses que ens remoguin. Arran d’aquella experiència —continua—, l’Ajuntament de Terrassa em va proposar portar el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa… El primer director va ser l’Oriol Broggi, que va estar treballant durant un any i escaig abans d’obrir portes el juliol de 2005, però al desembre va decidir plegar i llavors vaig entrar jo.

—Pots definir quins són els objectius del CAET, i explicar-nos en què es diferencia del Centre Dramàtic del Vallès, l’entitat predecessora, que va desaparèixer el 2004?
—El Centre Dramàtic del Vallès (CDV), tot i tenir aquest nom, era una entitat privada. Quan la Catalina Mieres, consellera de cultura del govern Maragall, va decidir copiar el model francès de descentralització de la creació escènica, va posar com a condició indispensable que a Terrassa el centre fos públic. El projecte era instal·lar les noves seus a Reus, Girona i Terrassa. Però, per què a Terrassa si és tan propera a Barcelona? La Generalitat va apostar per la ciutat perquè existia el CDV, que conferia a la ciutat una gran vitalitat i un esperit innovador en l’àmbit teatral. Aquest precedent ha comportat, en el moment de la crisi, l’haver agafat nosaltres l’especialització en noves tendències per a públics inquiets. Creacions multidisciplinàries amb música, vídeo, noves tecnologies, etc. Sempre he pensat que s’ha de passar d’etiquetes, que cadascú utilitzi allò que vulgui per expressar-se. Els temes potser sempre són els mateixos (la mort, l’amor, la injustícia social, la identitat), però canvien les formes d’expressió i comunicació, i els joves creadors sempre intenten trobar maneres que connectin molt més amb públics joves… o inquiets. No crec que sigui encertat dir que tot això sigui només per a joves —matisa—, perquè a mi també m’agrada.

—Com a director del CAET ets l’encarregat de la programació tant del TNT, com del Teatre Alegria i del Teatre Principal. De quins criteris parteixes per fer aquestes altres programacions?
—Abans d’inaugurar el Teatre Principal, ja programàvem al Centre Cultural els grans èxits de crítica i públic, per a tots els públics. Al Teatre Principal seguim amb el mateix criteri i oferint un ventall eclèctic de gèneres, però hi ha espectacles amb una sensibilitat diferent que necessiten un marc diferent: a l’Alegria i a la Sala Maria Plans de l’Institut del Teatre presentem coses més minoritàries.

—L’any 2011, quan es va reinaugurar el Principal com a teatre, algunes persones deien que tenia els dies comptats a causa d’unes despeses insostenibles… Tenia cap fonament aquesta predicció tan fatalista?
—Això sempre es diu quan comença alguna cosa. A l’inaugurar-se el Teatre Principal, ens vam estalviar la despesa del lloguer de l’anterior local del CAET i, a més, vam fer un pla energètic que ens va permetre baixar les despeses a una quarta part. També passa que la ciutat se l’ha fet seu. La segona obra que vam presentar va ser una de Peter Hanke, que vaig dirigir jo, on l’acció era situada en una plaça pública i comptava amb la participació d’unes 300 persones de la ciutat, pertanyents a diversos àmbits. Per exemple, del Centre Excursionista en venien un quants amb motxilla i passaven per l’escenari. Tothom que volia va poder participar…

—Creus que el TNT ha arribat al seu sostre o hi ha algun projecte de futur immediat que pugui fer-lo esclatar?
—He somiat que el TNT era una altra cosa molt més bèstia —diu amb els ulls il·luminats—. Ens agradaria molt no tant sols ser aquest aparador on s’estrena i es coprodueixen molts espectacles de la resta de Catalunya, sinó ser aparador del que es fa a la resta de l’estat i del món, i no limitar-nos a un o dos espectacles de fora.
Que tingués una durada de dues setmanes, en lloc d’una, i sense marxar de Terrassa, que s’obrís als barris.

«Trobo molt bé que hi hagi coses de pur entreteniment, perquè hi han de ser, però també hi ha d’haver coses que ens remoguin. »

—Creus que es pot arribar a aconseguir?
—Fins ara hem tingut un Ajuntament amb un color diferent del de la Generalitat i això ha comportat certes dificultats, però el TNT és l’únic festival que ofereix exclusivament espectacles alternatius, amb una forta presència d’eines visuals. I estic convençut que aquest és el futur.

—Què li manca o li sobra a l’ambient cultural de Terrassa? Quin seria el teu programa si fóssis regidor de cultura de l’ajuntament?
—No m’ho havia plantejat mai. Estic aquí, que prou feina tinc… no sé… m’agradaria que fóssim molt nostres, però molt oberts de cara al món. I si la Terrassa del futur volem que sigui una societat integrada és necessari que es facin moltes activitats culturals tant al centre com a qualsevol barri. Sense perdre la nostra identitat, però pensant que hi ha la gent que ve d’altres cultures i que no podem ignorar-les.

Jordi F. Fernández Figueras
Eli RodGüell


 

In : Perfils

Related Articles

Deixa un comentari

Enquesta sobre Malarrassa
foto diari octubre Respon aquesta enquesta i ajuda'ns a millorar! L'enquesta és totalment anònima. Dedica només 5 minuts del teu temps a respondre a aquest qüestionari.
SEGUEIX-NOS A TWITTER