Quico Andrés (34 Passes), Anna Clariana (Amics), José Luis Morales (34 Passes), Xavier Pallejà (PAM Teatre) i Josep Manel Martínez ‘Kazo’ (Qollunaka). Foto: PV

Pep Valenzuela

En Xavier arriba tard, corrents i malgarbat a l’entrevista, encara sua, ha pogut aparcar la furgoneta no massa lluny. Es dedica professionalment al transport, però el que a ell li dona vida és una altra cosa, «és una droga dura», afirma contundent, «quan t’enganxa, ja està, ja has llepat!», sentència.

En José Luis recorda quan ho va descobrir, assegura rialler que va ser un «èxtasi, millor que quan fas l’amor», celebra a l’uníson la troballa la resta del grup. No hi ha cap dubte, «veus la brillantor que hi a als nostres ulls? És això, ja estàs enverinat», sentencia en Josep Manuel.

La resta se’l mira i aprova l’afirmació, comparteixen totalment aquesta arrabassadora «passió», intenta resumir el Quico Andrés, del grup 34 Passes, «és el que veig en tothom, malgrat tots els sacrificis, els mals de cap». Això, sacrificis, perquè no és fàcil dedicar-se al teatre amateur, però les alegries i l’emoció paga la pena. «La meva parella està encantada, tinc millor caràcter, estic millor», diu en José Luis Morales, també de 34 Passes. En Kazo (Josep Manel Martínez), de Qollunaka declara, tanmateix, que ara fa dies que està «fotut», però perquè posen fi a les representacions de l’exitosa La taverna de la Rosita, «el meu projecte com a director. Ens ho hem passat molt bé. Hem viscut molts grans moments, conegut gent, i ara canviar… ho trobaré a faltar, molt».

Així viuen el teatre a Terrassa les «aficionades». També més serenament, clar. «A mi m’ha ajudat molt per la vida», diu l’Anna Clariana, del grup d’Amics del Teatre, «aprens a parlar en públic i altres habilitats socials». A més, afirma ara en Moreno, «és l’única manera de ser una altra persona», davant una mirada agnòstica de l’Anna i els dubtes del Xavier Pallejà (PAM Teatre): «potser no té res a veure el teatre amb la gent que va per la vida fent papers».

Ens trobem al bar del Casal de Sant Pere, el de l’Antic Poble, espai clau del teatre a la ciutat. Malarrassa ha convocat algunes de les persones que donen vida a aquesta important activitat cultural i social que fa de Terrassa una capital de referència. Més de trenta grups creen i recreen les màgiques històries d’autores clàssiques i novells, textos propis moltes vegades, amb una qualitat i professionalitat que transcendeix fronteres.

L’advocat Quico, que ha codirigit Taxi, on fa un paper secundari, tot i ser un nouvingut en aquest món, confessa que ha estat «realment sorprenent veure la professionalitat dels grups amateurs, i molt entusiastes; tant que m’he afegit». Creu que el que determina aquest èxit a Terrassa, més enllà de l’experiència dels grups, «és la base d’associacionisme i societat civil, persones particulars que han posat tot. És un entorn favorable, a partir d’aquí fas volum i surt gent i grups de qualitat, i tot això s’autoalimenta».

Amb 18 anys d’experiència, en Kazo, periodista i treballador a l’Ajuntament, dirigeix i actua també. Forma part de Qollunaka, que fa 20 anys aquest 2023, subratlla l’opinió, això pot explicar una mica l’experiència de la seva companyia. Van començar fent Okupastorets, una versió «molt bandarra» dels clàssics de Folch i Torres. El grup, recorda, va néixer com a grup d’amics, «ens trobàvem per compartir, prendre unes cerveses, amb totes inquietuds artístiques». L’amistat clau, en tot cas, va ser la de Teresa Casals, llavors presidenta del Casal, que els va animar.

Més de trenta grups de la ciutat creen i recreen les màgiques històries d’autores clàssiques i novells, textos propis moltes vegades, amb una qualitat i professionalitat que transcendeix fronteres

L’Anna, professional de la il·lustració, treballadora autònoma, defensa que, a Terrassa, «quan es fa quelcom que funciona, al cap de poc altres grups ho intentaran, i encara hi ha les divisions i escissions». Ho diu des dels seus més de 35 anys amb el grup d’Amics, que al seu temps funciona des de fa més de 50 anys. Molta història, de fet, en aquest grup, assenyala, amb membres que es van professionalitzar, alguns van fer l’Institut del Teatre. Recorda noms com el del poeta i dramaturg Feliu Formosa, i també el Pau Monterde.

Electricista, en José Luis és l’actor més nou en aquesta conversa. Vuit anys a 34 Passes, però compartint moments i alegries amb els altres. «Sí, jo m’he adonat d’aquesta germanor entre els grups, ens truquem, compartim, cooperem per fer els projectes particulars».

Torna a la conversa allò de les raons d’aquesta força del teatre amateur a la ciutat, en Xavier parla de la canalla i el jovent, creu que això fa un «efecte crida», i explica el bolo que recentment han fet a Madrid, on PAM ha enviat un bon grup, entre els quals 18 membres amb 20 anys, «a més de teatre hem hagut de fer un gran treball d’intendència».

«A Terrassa hem tingut sort amb això, aquesta escola de PAM teatre, que és molt important», emfasitza en Kazo, «que cada divendres forma nanos, una gran tasca». No hi ha por pel futur, certament. També 34 Passes compta amb un bon grup de joves. Una foto, tot plegat, que contradiu l’afirmació segons la qual ens trobaríem en un món i espai envellit.

El teatre amateur incorpora les noves tecnologies

D’altra banda, és inevitable no tocar aquest tema: jovent, xarxes socials, tecnologies… «No hi ha conflicte», assegura en Xavier, «el meu nano de 20 anys va molt ràpid, sí, la canalla vol estímuls més ràpids. Però aquests ritmes i llenguatges diferents s’han incorporat, no hi ha problema, res!!, al contrari». És també l’opinió d’en Quico: «amb les tecnologies ja es fan coses xulíssimes, i molt fàcilment, que ja milloren els espectacles».

No tothom incorpora les novetats ni s’anima a actualitzar-se. En José Luis critica les tendències dintre del món amateur a fer obres i papers «voltades cap a dins, amb textos que, suposadament, per ser bons haurien també de ser llargs i saberuts; i la gent s’avorreix, no només els joves». En aquest punt, en Kazo és taxatiu, «soc partidari que les representacions no durin més 1,45 hores». I és que, segurament, no cal dir-ho tot en una sola peça o, com deia el gran Quevedo: «lo bueno, si breve, dos veces bueno».

Encara en el terreny de les tecnologies i les xarxes, les companyies amateurs publiquen els seus treballs en format vídeo, tant en els webs pròpis com en canals públics a l’abast. A la web de Qollunaka es pot veure tot, mentre que a la de Pam només allò que ja ha sortit de cartell, mentre que els treballs en curs són privats, per les sòcies i membres.

Amb tanta feina i activitat, torna novament la pregunta, els dubtes, com pot funcionar tot això sense dedicació professional, exclusiva, i encara la motivació? «No importa el temps ni els esforços», es reafirma el membre de Qullonaka, «ni els diners que costa». En José Luís, creu que és una qüestió de vocació: «recordo quan jugava futbol de petit, mai guanyàvem cap partit, però nosaltres sempre hi érem». Algú parla de psicologia, «per molts, això és la nostra teràpia», declara en Kazo, «en lloc d’anar al psicòleg anem a l’assaig».

S’ha parlat, fins ara, d’actors i direcció, injustament, argumenta en Xavier, qui proposa «trencar una llança per la gent que hi ha al darrere i tota la gent que gestiona les entitats». Vocacions i passió, molt més encara la d’aquesta gent que garanteix la logística i la intendència, escenaris, vestuaris, tècniques vàries, transports.. «No m’hauria imaginat mai la logística darrere tot això», diu sorprès encara i admirat en Quico, amb poc temps d’experiència, i cita les tramoies, els escenaris… «i les famílies atentes! Aquesta és una altra part!».

Alegries i preocupacions mil, com la vida mateixa. Hom pensa, també, en la durada de les temporades, establertes o no. Aquest compromís, també de moltes famílies, amb els equips que garanteixen la realització de les obres i els bolos país a fora, durant anys, de vegades. El tema ha sorgit parlant dels joves, suposadament amb trajectòries de vida més canviants. Però hi ha també infants, recorda en Xavier, tot informant que a la seva companyia conversen amb les famílies per assegurar el compromís.

Els projectes i gires duren fins a dos anys, «cal tenir capacitat d’adequació, i lligar gent per treballar dos anys no és gens fàcil, amb el risc que això suposo, si falla algú pot fer enlaire tota l’obra!».

Aquí, en tot cas i per sort, funciona més la cooperació que la competència. «La col·laboració entre grups pot resoldre problemes quan fallen actrius o actors», subratlla en Josep Manel ‘Kazo’, «també pel que fa a intendència», i afirma que aquesta forma de relació és relativament nova, «fa 10 anys costava molt». Una opinió que corrobora en Xavier de PAM, que recorda que fins i tot dintre dels grups «hi havia problemes amb els actors, però en sentit contrari en no pocs casos, «alguns es creien propietaris dels papers protagonistes i mai volien deixar pas».