No esteu experimentant aquests últims temps una sensació similar a la que sents quan un remolí d’aigua se us enduu un objecte valuós pel forat de l’aigüera?
Si alguna cosa important marxa pel forat d’un desguàs, sabem que desapareix per sempre més de la nostra vida, llavors ens sentim dolguts i impotents. Així, sobtadament, en un instant, també han desaparegut de les nostres vides molts serveis, drets i avenços socials que crèiem que es mantindrien sempre. Quins? Doncs, la garantia d’un ensenyament de qualitat per a tots. Tenir assegurats un serveis sanitaris eficaços. Unes condicions laborals dignes. La tranquil·litat de saber que tindrem una pensió suficient per a la vellesa. Tenir un nivell salarial que ens permeti viure sense angoixes, la seguretat que el futur del nostres fills i néts seria millor que el nostre. I el pitjor de tot, ens han saquejat, però el votant no ho vol reconèixer.
A més resulta que hi ha polítics i periodistes a sou que amb un to paternalista -aquell que tufeja a naftalina- ens han acusat a la gent del carrer de ser els culpables de tot aquest desgavell perquè, segons ells, hem viscut com no ho havíem de fer i, a més, ens han advertit que cal que acceptem els sacrificis sagnants amb resignació, que no hi ha més. Fa uns dies un d’aquests tertulians omnipresents va arribar a dir amb una inflexió recriminatòria que a Espanya la gent anava massa al metge i, que per això vivíem més anys que a d’altres llocs d’Europa. Collons, quin descobriment! Doncs sí, ens agrada viure i gaudir de bona salut, potser deu ser això el famós: “estirar més el braç que la màniga”. Que em recrimina exactament aquest cretí? No té res més intel·ligent a dir-me? És d’aquesta manera com la majoria dels polítics professionals no mostren cap iniciativa davant la pèrdua de sobirania dels Estats i la destrucció del benestar de les classes populars.
“L’austeritat” que ens imposa el Mercat, amb la submissió còmplice i impotent dels governs -i que ens està fent perdre tots aquests serveis, drets i avenços socials-, se suposa que hauria de solucionar la crisi econòmica, però molta gent seguim creient que no fa res més que agreujar-la. Au va, ho diré ben clar d’una vegada. L’objectiu real de l’austeritat d’aquests anys, és haver de justificar unes retallades destinades única i exclusivament a recaptar els milions d’euros necessaris per “rescatar” la Banca, la corrupció i al Florentino Pérez, de passada afavorirem la privatització de tota mena de serveis socials. Estic fins al cap damunt que facin passar bou per bèstia grossa, o el que és el mateix neoliberalisme salvatge capitalista per retallades necessàries.
Aquest deu ser l’objectiu dels tecnòcrates que maneguen a hores d’ara la situació, però el més greu és constatar que tota aquesta gentussa realment el què fan és viure al dia, sense cap mena de programa ni cap mena de projecte i, que com era d’esperar, se’ls ha acabat escapant l’assumpte de les mans. S’ensorrarà tot? Qui pot saber exactament com acabarà tot això?
Qui sap si no seria millor que acabés petant d’una vegada aquest sistema de democràcia extorsionada i capitalisme financer. Però si s’ensorrés de manera brusca, no acabaríem patint un sistema capitalista salvatge i totalitari a la xinesa? Quina alternativa tenim? No tinc ni puta idea, com veieu, de la mateixa manera que els grans experts en economia. El que sí que tinc clar és que no podem resignar-nos i que cal organitzar-se i seguir cercant formes de resistència intel·ligents, encara que sigui pas a pas.
miquel mallafré, 11 de gener de 2017
1 Comment
jjimen18
12 gener 2017 - 18:00Ben dit, Miquel, ben dit!!!