Amb Meritxell Gené, Montse Castellà, Rusó Sala, Cesk Freixas, Feliu Ventura i Joanjo Bosk. El passat diumenge 18 de febrer a la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Sota les cunetes, Justícia! Concert de VerdCel dins del festival BarnaSants
Por la mañana rocío, al mediodía calor, por la tarde los mosquitos, no quiero ser labrador. La veu melosa de la Rusó Sala estova la duresa dels mots. Abans, una altra dona, la Montse Castellà, ens cantava la història del Jaume: Des de l’any trenta-vuit que no havia tornat a la Serra de Pàndols, i a la cova he trobat les sabates del Jaume.
Veus per a la paraula. Música per a la memòria. Cunetes cercant justícia.
Veus com una sola veu que posen vida a la memòria dels altres. Veus fermes que punxen com branques d’argelaga. Veus que es claven al cervell com agulles, i que engolim a glopades igual que l’aigua de l’Ebre s’empassà els cossos sense vida dels soldats. Veus que, a voltes, es queden atrapades al mig de la gola per fer-nos sentir el jou de la set. Assedegades de justícia.
Són les cançons d’una època que retornen per apunyalar l’oblit. Per desvetllar l’amnèsia dels poderosos. Cançons i música per alliberar la memòria segrestada i poder seguir acomboiant el patiment, encara anys després, del dia a dia de molta gent.
Cançons que ens parlen de presons, de desapareguts, dels anys grisos de la postguerra, i dels paisatges desoladors de la guerra. De Cementiris blancs i camps de raïms, de blats i d’oliveres. De fam, i de guerra. I de la mort que es passejava per la Serra de Pàndols i s’oblidà d’enterrar les sabates del Jaume.
Tibo de la cadena invisible lligada a la boia que sura per damunt de l’escenari. Per damunt les paraules tossudes i valentes. I llavors, al final de la cadena, ancorada en el més profund, hi trobo la ràbia. La ràbia, vestida d’ impotència. La ràbia vestida de dol per totes les vides malaguanyades. Per totes les morts, per les assassinades i executades. Pels milers de persones sense nom que van fugir, nord enllà, travessant la nit fosca i els camins de la pena. I per totes aquelles que van haver de malbaratar els seus somnis arrabassats per sempre més a les presons franquistes.
El Jaume de la cançó, el de la Serra de Pàndols, va deixar-nos les seves sabates per a que no oblidéssim. I una dona li canta una cançó. Avui he tornat a la Serra de Pàndols i a la cova he trobat les sabates del Jaume. Des de l’any trenta-vuit que no havia tornat a la Serra de Pàndols…
Però també hi ha cançons per a l’esperança, com el ball dels cent mil diumenges. Potser algun dia reviurem un nou país sota uns nous arbres. Potser algun dia esdevindrem meitat lilàs, meitat malves… i creixerem a la claror del gran amor que ens falta. Potser algun dia oblidarem el matí fosc, la nit malalta.
Aquell dia, podrem tallar la cadena lligada a la boia que sura sobre les aigües de la nostra memòria. I naufragar, si cal, mar endins.
Dolors Frigola (18/2/18)
Deixa un comentari