Va ser una barbaritat des del seu inici. Moltes són les persones que sabíem que no va haver-hi violència a Catalunya per part dels votants. Sí que hi va haver brutals càrregues de la policia. No tinc cap mena de dubte que aquest judici ha estat la venjança d’uns polítics sota l’empara d’uns jutges. El temps, però sobretot la Història ho demostrarà com acostuma a passar.
Sóc dels que ha cregut, des del primer moment, que la sentència estava escrita, ara el que falta és la guarnició. La Fiscalia no ha variat ni una coma els seus al·legats i deliris inicials després de quasi quatre mesos de judici, segueixen enrocats en la mateixa matraca demencial.
L’Estat quedarà retratat, el franquisme que encara el sustenta s’ha desplaçat cap a les institucions i quina millor que el TS on es pretén mantenir la unitat d’Espanya per protegir-la de l’enemic exterior però que el feixisme a utilitzat contra la mateixa ciutadania.
No tinc cap dubte que els acusats seran condemnats, ni tampoc que si els exiliats no haguessin recorregut als tribunals europeus, això hauria estat un mercat persa per als jutges franquistes. Ha quedat clar que jutges i fiscals no han pogut amagar els seus “tics” antidemocràtics. Hem pogut presenciar un teatre repugnant, el que s’ha muntat aquest Estat de saldo, però això, no ens enganyem, va més enllà del “judici al procés”, perquè el TS dicta jurisprudència i aquí del que es tracta és de pixar bé la zona i aterrir al personal, sigui quina sigui la seva tendència política, i pretendre que el legítim dret a la desobediència civil sigui delicte. Bitllet de tornada a 1940 sense màquina del temps.
L’Estat espanyol ha conclòs la seva decisió estratègica de realitzar un judici als dos milions i mig d’independentistes. És una decisió a llarg termini i significa sense embuts que es nega a negociar “res” amb el desig majoritari de la ciutadania catalana d’augmentar la seva autonomia política i fiscal.
El temps ens dirà (tal com creu l’Estat), si mantenir la profunda i estesa “mà dura”, el patiment personal i patrimonial, dissuadirà al poble català o si, al contrari (tal com jo crec), només agreujarà el problema, incrementarà molt més les files de gent cabrejada o independentista i farà inviable la permanència de Catalunya dins l’Estat.
El que resulta indiscutible és la diferència amb la qual el problema de la secessió ha estat abordat per altres democràcies. La canadenca, reconeixent el dret a la secessió pactada amb l’Estat i no fent de pitjor condició els futurs ciutadans d’un nou Estat sobirà. La britànica, sotmetent també a referèndum la qüestió i oferint alternatives, devolució de competències a Escòcia per crear marcs més còmodes i atractius dins de l’Estat. Amb independència del que digui el temps i la fortuna, resulta indiscutible que són millors les solucions pragmàtiques i intel·ligents d’aquests Estats comparades amb la castissa, rància i bàrbara mesura del garrot i el tancredisme hispà.
Insisteixo, el Judici de la Vergonya, institucions oficials internacionals instant a posar immediatament en llibertat a tots els presos i preses, investigar a tots els acusadors d’aquí, la infàmia de tenir a un partit d’ultradreta com a acusació particular i, aquí en el regne del pa’lante, segueixen el làser com els gats rere el punter, tot és dantesc. Estic impacient i neguitós per quan comencin a sancionar a Espanya via Europa i via ONU, ja veureu com la culpa serà dels cabrons dels catalans.
Dels presos, poca cosa puc dir, més enllà de l’emoció, la ràbia, el fàstic i la injustícia. Feia temps que no escoltava a polítics parlar amb tanta eloqüència i serenor. Dura, cruel i injusta situació. Des del seu afrontament personal i en funció de la seva trajectòria, les emocionants declaracions, proclamant la seva innocència i demanant la seva llibertat immediata. Denunciant a una Fiscalia més pròpia del TOP, esperpèntica, mal preparada, amb una instrucció plena de forats, mitges veritats, mentides arriscades, fins i tot han arribat a adormir-se quan les defenses actuaven.
No han volgut interrogar els presos polítics sobre els “seus suposats delictes”, en un judici ple d’acusacions infundades i mancat de proves. Aquest judici es va fer des del primer moment per destruir l’autodeterminació, i la millor manera era empresonant els líders perquè la gent agafés por, el que no comptaven és que la gent de Catalunya no és servil i una mica intel·ligent. La gent poderosa pot destruir la vida d’altres persones, si algú pretén veure un acte de justícia amb el qual els hi volen fer, és que no deixen de ser uns energúmens com els que els han acusat de ser uns colpistes rebels.
Ni sé, ni vull, ni puc. Només demano, exigeixo justícia. No es pot tolerar ni admetre que es dicti una sentència il·legal, injusta i il·legítima que no s’ajusti a la veritat dels fets provats. En aquest judici sobren les mentides plenes de fal·làcies i falten proves fefaents. Aquestes persones depenen de poders que ho són ara, en aquests moments, però en aquesta vida tot pot canviar en tres segons. La gent amb poder que destrueix la realitat d’altres, la vida els passarà factura després pel dolor i el patiment que han provocat.
Sort i valor per uns presos, que són els “nostres presos”, uns presos per la democràcia. Escoltar dir al jutge Marchena: “Vist per a sentència”, no deixa de ser també un “vist per a sentència” al putrefacte règim espanyol.
miquel mallafré, 13 de juny de 2019
Deixa un comentari