No hi ha cap consell o norma sobre com hem de viure la nostra vida mentre flueixi el respecte comú. Hem d’entendre què ningú té la raó de res en particular, en tot cas tindrà la seva raó, perquè l’experiència que cadascú té és personal i de vegades intransferible.
Tothom ha de fer allò que li agradi, allò que l’apassioni, allò que el satisfaci. Sovint es desconeix d’entrada, però quan et dediques a una tasca, a mida que la vas coneixent acaba despertant en el teu interior un rau-rau que et capfica i fins i tot et commou.
La gent s’apassiona en coses molt diverses. Fer les coses amb passió vol dir fer-les amb ganes. Si li poses ganes vols fer-les bé. Des dels botiguers que s’esforcen per donar un bon servei que repercuteix directament en el negoci, l’investigador de qualsevol matèria què es preocupa què l’experiment tingui continuïtat, o el servidor públic que s’esforça en què els conciutadans restin satisfets amb el seu servei.
Hi ha tantes coses per fer que només és valora la remuneració i el temps d’oci (l’horari). No és que no hi hagi gent per fer-ho sinó que no se sent prou valorada. Si tothom fos una mica més generós s’aniria a treballar amb una altra alegria. Les societats més desenvolupades, que han de fer lleis per tot, són les més desagraïdes perquè la llei els obliga a donar un servei, llavors perquè hem d’agrair una cosa que han de fer per llei? Podríem dir que la llei mata l’agraïment perquè deixa de ser necessari. “Gràcies”, “dispensi” i “perdó” són paraules màgiques, perquè la gent ho agraeix, potser no en el moment però suma punts i propicien un millor tracte en el dia a dia.
Deixa un comentari