Fotografia de Rafael Aróztegui
Amics de les Arts i Joventuts Musicals (AAJM) es disposa a iniciar el nou curs amb l’estabilitat del seu futur amenaçada pel conflicte que l’enfronta amb als propietaris de bona part dels seus estatges, els membres de la família Onandia, descendents d’un dels alcaldes franquistes de Terrassa.
Fa uns cinc anys, a l’entitat terrassenca se li va fer una proposta inacceptable: abandonar durant una llarga temporada els edificis que ocupa a la cantonada del carrer del Teatre amb el carrer Sant Pere perquè es poguessin remodelar i tornar-los a recuperar amb una reducció d’espais i un augment de lloguer que triplicaria o quadruplicaria els actuals.
Acceptar aquesta oferta hauria estat un suïcidi —implicava l’aturada absoluta de l’activitat creativa de bona part dels seus socis i el tancament del bar—, així que era previsible que AAJM la rebutgés i l’assumpte acabés al tribunals tal com va succeir. A més, la situació és més complexa del que sembla, ja que els espais que ocupa van ser llogats amb contractes diferents i amb condicions diferents al llarg dels 80 anys de lloguer, i d’altra banda l’entitat és propietària d’un 12% de l’edifici.
El primer judici a Terrassa va ser desfavorable als interessos de la família Onandia, que va veure fracassat el seu intent de desallotjar el cafè-bar de l’entitat, però un segon judici a l’Audiència Provincial els ha afavorit, fa pagar a AAJM, com a copropietària, una part proporcional de les despeses d’unes obres que l’entitat no desitjava i alhora ha considerat improcedent la compensació que aquesta demanava per la destrucció amb traïdoria del mural —dissenyat per Pere Alavedra i concretat per un bon grapat de socis— que durant més de quinze anys havia ocupat la façana.
La lluita als tribunals encara no ha acabat i aviat totes dues parts poden tornar-se a enfrontar en un nou litigi, però aquest no és l’únic problema d’AAJM, ja que també s’enfronta a la crisi general que afecta tots els ateneus, una crisi tant pel que fa al finançament com per l’envelliment de la seva massa social.
Gairebé tots els ateneus de Catalunya tenen problemes econòmics. En el cas d’AAJM, les despeses de lloguers, llum, aigua i personal consumeixen els ingressos procedents de les quotes dels socis i sòcies i les activitats que es realitzen sovint suposen més despeses que ingressos.
Altres ateneus —els que tenen locals propis, molt sovint monumentals— viuen una situació pitjor, ja que les despeses de manteniment i restauració són desmesurades.
Això implica dependència de l’ajut de les institucions político-administratives —un fet que en ell mateix no satisfà gens l’amor propi dels ateneistes—, un ajut que no sempre concedeixen de bona gana, perquè de vegades no consideren aquest suport econòmic a entitats civils com una inversió en enriquiment cultural i cohesió social, sinó que sembla que ho vegin com un malbaratament dels cabal públics, o fins i tot com una manera estúpida d’ajudar un competidor que, a més, no es pot controlar segons els interessos del partit de govern. Unes actituds absolutament errònies respecte d’un llegat immaterial que la nostra societat ha rebut de la dels nostres pares, avis i besavis!
Pel que fa a la manca de renovació general dels associats, el problema també és general. De fet, és el problema més greu del món ateneistic, que pot sobreviure als problemes econòmics, però sense implicació dels joves està condemnat a desaparèixer inexorablement. Les entitats haurien d’estudiar estratègies per atreure’ls i els socis de més edat els haurien d’acollir sense recances i gelosies, però els joves també haurien d’entendre que una entitat com AAJJM no és tan sols un lloc per fer vida social, sinó també per concretar els seus projectes creatius i participar en la gestió dels espais i equipament.
Potser un dels problemes que va allunyar durant la dècada passada la joventut dels ateneus va ser la qüestió del voluntariat. Normalment, des dels inicis de l’associacionisme sociocultural, les persones que fan tasques organitzatives ho fan “per amor a l’art”, sense remuneració, que és, d’altra banda, l’actitud més lògica per a qui pertany a una entitat sense ànim de lucre. (A banda del personal contractat per fer tasques com ara de bidell, el personal administratiu i de neteja, etc.).
Crec que moltes persones de la generació dels nascuts als 70 que tenien inquietuds creatives no ho van saber entendre i van considerar que l’activitat cultural havia de ser exclusivament una professió i que no tenia per què constituir també una forma de viure i de viure en societat, veien els ateneus com una empresa que es volia aprofitar d’ells i els ateneistes veterans com uns explotadors que pretenien treure benefici de la seva tasca. Potser tot plegat un fruit indesitjable de l’individualisme exacerbat propugnat pel neoliberalisme, enemic de tot objectiu col·lectiu en l’àmbit social.
Les tres amenaces exposades —assetjament per part dels propietaris dels locals, dificultats econòmiques i manca de renovació generacional— no impedeixen, però, que a Amics de les Arts i Joventuts Musicals se segueixi treballant sense descans en l’organització de tota mena d’activitats que desenvoluparà aquest curs 2013-14.
Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari