Anna Clariana: “El treball creatiu és el que m’impulsa”

No Comment

Pep Valenzuela

Il·lustradora gràfica i actriu de teatre amateur, sempre amb el grup dels Amics de les Arts, l’Anna Clariana formà part de la primera i única colla de dones castelleres, de Minyons, així com dels Ministrils del Raval. Nascuda a Terrassa, publicà el seu primer llibre il·lustrat amb Rialles. Art i treball es barregen en la seva experiència. Poc amiga de les teories, considera que el treball ha de ser creatiu.

Quan vas començar, no hi havia frontera entre el dibuix, la il·lustració i la pintura?

Després dels estudis bàsics volia fer dibuix, sense saber massa bé els límits. Quan vaig començar no hi havia il·lustració, podies fer Belles Arts, per dibuix i pintura, o disseny gràfic a l’Escola l’Eina de Barcelona, que va ser la meva opció. Tres anys sense títol oficial ni res, però m’agrada més. Després vaig començar Història a la UAB, però ja treballant bastant amb el dibuix i el disseny la vaig acabar deixant.

Com defineixes el que fas?

Des de llavors, sempre m’he dedicat a això: dibuix i disseny gràfic, il·lustracions per llibres de text, principalment en el món editorial, però també quelcom de publicitat i premsa. Em considero il·lustradora, això diu el CV, fa 40 anys que m’hi dedico i m’agrada més dir il·lustradora, per més que segurament és el mateix que dibuix.

Més art o més producció?

En el meu cas, tot el treball és creatiu, bàsicament en el món de la il·lustració infantil, però també cartells i coses de publicitat, per administracions públiques i empreses. Clar que estàs en el mercat i t’has d’espavilar, i com treballadora autònoma passes temporades de tot. Sempre com a freelance. Els llibres de text m’agrada fer-los, encara que menys interessant que els llibres de literaés tura, llavors és un regal. Tinc més de 100 publicats. De totes formes, en general, diria que la feina està poc reconeguda.

Més mecànic el llibre de text i més creatiu el de literatura?

No sé exactament. Generalment et crida l’editorial i et passa el text, gairebé mai sense conèixer l’autor, alguns editors això ho cuiden molt. Però sempre hi ha creació, això m’impulsa.

D’exposicions has fet algunes, també has guanyat premis…

N’he fet poques, la veritat. L’any passat, una al Centre Cultural, que ha estat la millor, amb obra nova; hi vaig gaudir molt. Ara, pel mes de maig, em proposen una altra en una sala nova. Després, he participat en exposicions col·lectives, com ara mateix als Amics.

Després, vaig fer el cartell de la Festa Major de Terrassa un parell de vegades, i vaig fer el del festival de jazz de l’any passat. Tinc un premi de cartells del Consell de Literatura Infantil de Catalunya, i un accèssit del Premio Lazarillo estatal. Aquests són moments bons, però també quan fas una bona feina, o, sobretot, quan vaig fer el primer llibre, un encàrrec de Rialles, amb en Vicenç Villatoro; després un llibre amb en Josep Maria Font i un altre amb el Gerard Quintana. I, certament, s’agraeix molt quan una editorial et diu que volen que ho facis tu, perquè els agrades.

Les noves tecnologies han afectat el treball?

A mi m’ajuden molt. Des que vaig conèixer l’ordinador sempre treballo amb ell, estic molt contenta, puc plasmar tot el que tinc dintre del cap. En l’àmbit comercial potser ha baixat la feina, però no massa, jo no treballo per coses digitals, només per paper i llibre, però hi ha incertesa dintre del món editorial, escoles que no fan servir llibres, si hi haurà llibres o no en el futur…

En l’àmbit de la creació també, però ja no professional, fas també teatre?

Sí, vaig començar amb el teatre amateur, devia ser a principis dels 80, i he estat fins ara, sempre amb el grup dels Amics de les Arts, només alguna col·laboració amb altres grups, però molt esporàdic.

Però, tot i amateur exigeix molta dedicació, has pensat a fer-ho professionalment?

El teatre amateur és dur, i més si no compten amb tu, llavors fa mal, hi som per fer teatre, però no sempre hi ha personatges per a tothom. Però bé, tot plegat és molta passió per l’escenari. Després, com en altres grups, hi ha moments de tot. Recordo al començament, tothom molt jove i amb moltes ganes, sempre de festa. Al mateix temps, el teatre comporta relacions que no hauries tingut mai, per les persones i pel tipus de relacions. En un moment, vaig pensar a dedicar més al teatre, vaig estudiar dos anys a l’Institut del Teatre de Terrassa, però no vaig anar més enllà.

Dibuix d’Anna Clariana

Has fet moltes obres?

Des dels 20 anys, en tinc 60, més de 40 obres n’he fet segur. Al Frank V, un paper important, a l’Hotel dels Gemecs també. I cap obra que estigués malament. Recordo sempre la primera que vaig fer: Un barret de palla d’Itàlia, molt bona, l’obra i el record.

El teatre és una experiència que m’ha ajudat a la vida. Jo soc molt tímida, però quan ja saps que ets capaç de pujar a l’escenari sense importar-te res m’ha ajudat molt, ho trobo molt interessant.

A més del teatre també has tocat gralles i vas estar a la colla de dones de Minyons…

Sí, en els anys del renaixement de la cultura popular em vaig unir al grup de gralles de Terrassa, érem algunes joves, i acompanyàvem sempre la colla de Minyons. Aquí va sorgir la idea de fer un grup de dones castelleres, que fins llavors no comptaven a les colles, només alguna enxaneta. Fins i tot una portada de La Vanguardia va titular «El feminismo llega a los castells» o quelcom semblant.

La veritat és que nosaltres ho vam fer però sense pensar en feminisme ni res. Primer, vam voler sorprendre la colla. Després, va semblar que es podria aguantar el grup, i de fet va durar dos o tres anys.

Allò va anar molt més lluny que imaginàveu?

Va ser una cosa excepcional, sens dubte. I crec que vam obrir una porta, i segurament el món casteller és diferent. Moltes colles i dones es van animar i van dir: tots som iguals i que pugi qui vagi més bé.

Va ser una iniciativa feminista?

No érem feministes, jo crec que no. Va sortir de forma molt innocentona, però quan vam veure una mica l’oposició de molta gent de la colla i la gent que ens donava suport, va ser com una lluita. I vam passar dos anys de lluita, de reflexió i de preguntar-nos què havíem de fer amb tot allò. Nosaltres mateixes dèiem que no es podia ni volíem fer una colla dintre d’altra, que tots havíem d’anar a una. I es va anar desfent.

Creus, per dir-ho entenedor, que vau patir el patriarcat?

No sé dir, però vam patir molt personalment, va ser dur. En veure què havíem fet, no ho teníem clar al nostre cap: què i per què havíem de ser, sempre com una lluita, i no ho vam resoldre. Potser sense pensar-hi ens vam posar en un berengenal. Però va estar molt bé, vam reflexionar molt, tenim algunes notes escrites, personals. Vam posar preguntes que no hi eren. Va ser una manera de veure les coses diferent.

Participes en algun grup feminista ara?

No. Jo tinc un pensament molt crític, crec que tots hem de ser iguals. No em sembla que hem de fer coses només per dones. És una lluita col·lectiva. Els homes també s’han d’implicar molt, ens han de veure amb altres ulls, moltes coses és vergonyós que siguin així. A nivell personal tenim molta feina, hauríem de començar per aquí.

Tornant a la cultura popular, vas formar part dels Ministrils també?

Sí, en aquell context també es van fer els Ministrils del Raval, i jo hi vaig formar part. Hi vaig ser molt uns dos o tres anys, però la família, tinc una filla i un fill, i tot no podia i acabes deixant coses.

I una pregunta més, potser massa tot o no res, com veus el futur?

No hi penso, vaig molt al dia a dia. Però crec que les dones arribarem a ser iguals, veure-ho jo ja no sé… La meva filla és completament diferent del que ho havia viscut. Elements que sempre entrebanquen a la societat hi ha sempre, però crec que anem a millor, ara hem passat la crisi, hem passat malament, i ara veiem coses que sembla que anem endarrere però crec que ens em sortirem, sóc optimista.

Related Articles

Deixa un comentari

cacaus Alternativa3