Cris López. Foto: cedida
Avui, dijous 29 de gener (20:00h, Bauhouse bar) i, coincidint amb l’últim dijous de mes, torna l’espai poètic Bau amb Bafarades de poesia de luxe. Per una banda, escoltarem recitar alguns dels versos que l’egarenca Cris López comparteix a la revista digital de poesia Abracadabrant! els quals ens posaran en situació per “enfilar-se dalt de l’arbre i aprendre la llengua de les orenetes” (Bestialitats, Maig 2014).
Per altra banda, Blanca Llum Vidal compartirà una poesia que entén com “un lloc per fer niu. Un niu humaníssim. Un niu fet d’amor, de memòria i d’escàndol”. Fins avui ha publicat els poemaris La cabra que hi havia (Documenta Balear, 2009), Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner, 2011), Homes i ocells (Club Editor, 2012) i Visca! (Documenta Balear, 2012). A més, s’ha encarregat de l’edició de Dues Catalunyes d’Àngel Carmona (Lleonard Muntaner Editor, 2010) i de la Poesia completa d’Àngel Guimerà (Edicions de 1984, 2010). També ha participat en diferents antologies com Pedra foguera, antologia jove dels països catalans (Documenta Balear, 2008), Quàntiques, 10 poetes joves en diferencial femení (Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma, 2008), Allò de dintre, homenatge poètic a Joan Ponç (Edicions Poncianes, 2010), Ningú no ens representa, poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011) i Màscares i reclams, vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (Curbet Edicions, 2012).
Blanca Llum Vidal. Foto: LC
Aquesta nit ens presenta el seu darrer poemari Punyetera Flor (La Breu edicions, 2014):
«Cansat d’enyorar l’altre, un ull se n’haurà anat a cercar un sexe. Per acoblar-s’hi amb fam. Serà una boca viva. De molt abans que existissin lletres. Alimentarà una vena d’existència que fa córrer sang i que li dirà i rajarà tot de coses fonamentals. Les primeres del món. Que les flors punyen. Que la punció esbandeix la son i adoba l’enteniment. Que la passió fa mal, de tant de bé que sap regalar ensems. I és per això que li deurà el fet de respirar una atmosfera blava i primitiva, plena de gasos tòxics, i és per això també que li deurà les vides que vindran. L’un i l’altre jugaran a maquinar les parelles més antigues i més necessitades de treva: el gat i la rata, la llum i la nit, l’astre i el forat, l’abella i la glicina, el desig i l’insomni, la munició i la pau, la mort i la primavera. El llibre s’hi esbatanarà tot i la poeta també. Per fi caure de mala manera és també un ritme. La trencadura desarticula allò. I allò permet de dir el dolor vital de la unió que reburxina. Perquè adherir-se aquí a l’inconegut que batega dins de l’home desconegut emmena a perdre’s per les escales d’un destí que no vindrà marcat. No hi haurà barana per evitar l’abisme. Tot s’haurà de fer i de caminar com si fos la primera vegada: l’amor i el ritme són segurament els més nous i els més atrevits de la literatura trobadoresca actual.»
Amb la col·laboració de l’Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries (H.O.R.I.N.A.L).
Deixa un comentari