Fa pocs mesos Pol·len Edicions editava «Desbordar Barcelona», una obra coral que fa un recorregut per la història cultural de la capital catalana prenent com a punt de partida els anys previs a la seva mutació en «ciutat aparador».
Aquest és, en principi, un llibre senzill i de lectura ràpida: un recull d’experiències on lluites veïnals i culturals van de la mà. El posicionament és clar ja des del primer paràgraf on se cedeix el protagonisme als grups, entitats i persones que, des de fa anys, teixeixen una realitat cultural alternativa i paral·lela a la del relat oficial de la «Marca Barcelona». El cert és que el nombre d’iniciatives i experiències recollides és tal que fa que sigui impossible endinsar-s’hi en detall, però no cal. El valor del llibre és precisament aquest, posar sobre la taula l’aclaparadora riquesa d’una Barcelona que ja reivindicava la cultura com a dret social bàsic a principis del segle XX. I és que aquí ens situa primerament «Desbordar Barcelona», a la Barcelona cooperativista, dels ateneus i escoles lliures on es començava a esbossar una incipient «cultura oficial» que, en contraposició, va acabar forçant l’aparició d’un contra-relat nascut de les entranyes del moviment obrer i veïnal.
El recorregut segueix després amb els anys de la Dictadura i la Transició, detenint-se en algunes pràctiques culturals i artístiques, vinculades, per una banda, a les avantguardes i, per altra banda, a les lluites socials del moment. Són aquestes pràctiques que «desborden» tant a la Dictadura com als seus hereus: plantejaments artístics inapropiables i que, per tant, formen part de la resistència no només cultural sinó social i política de la ciutat.
«Desbordar Barcelona» narra també com, amb la mort de Franco i el fi de la Dictadura arribarà la Transició i amb ella un seguit d’iniciatives autogestionades i de barri, que marcaran la consolidació d’una democràcia participativa alternativa i d’una activitat cultural veïnal lligada a l’activisme polític. També esdevindrà, però, que amb la Transició i l’arribada dels Ajuntaments democràtics, moltes altres d’aquestes iniciatives passaran a estar sota control administratiu. Altres, en un intent de preservar la seva autonomia, iniciaran una lluita que farà evident el xoc entre dos models de gestió cultural ben diferents: un és el que neix de la sobirania local i popular, l’altre té vocació de proveïdor de serveis i busca regular l’hegemonia sociocultural.
I així, poc a poc, el llibre ens apropa, amb dades i noms, a la Barcelona dels Jocs Olímpics i la reformulació que aquests suposen en tots els àmbits, també en el model cultural. Aquesta reformulació és la que posa fi al moviment contracultural gestat a la ciutat en les dècades anteriors. La Barcelona Olímpica vol projectar-se al mercat internacional i aquesta operació comporta, per força, l’enfonsament de les xarxes veïnals autogestionades, la professionalització de la gestió cultural i l’atac, ja sigui passiu o actiu, a la democràcia participativa.
Es pot dir, doncs, que els Jocs Olímpics són, també, el naixement oficial de la «marca Barcelona» i de la nova institució que la recolza. Aquesta institució s’afanyarà a construir un nou imaginari barceloní recolzat en noms i artistes com Bohigas, Miró o Mariscal i en polítiques burgeses i endogàmiques que comercialitzaran i especularan amb la cultura.
La globalització, les Smart Cities, l’esclat del 15M o l’arribada dels comuns a l’alcaldia de Barcelona són les últimes pinzellades -algunes esperançadores, d’altres no tant- d’una història cultural que encara continua.
La «Marca Barcelona» sembla enfortir-se cada cop més a nivell global. Mentrestant, cada cop més veïns i veïnes de la ciutat continuen amb una altra tradició molt barcelonina: resistir, desbordar els límits, possibilitar línies de fuga.
 |
Fitxa bibliogràfica
|
Maria C.
Deixa un comentari