«Ametlles amargues» i «El cas C» van guanyar respectivament el primer i el segon premi de l’edició d’enguany de Ràfegues Negres, el concurs de relats negres breus, organitzat per l’Ateneu Candela en el context de Febrer Negre, cicle de literatura i cinema negre.
EL CAS C
Mentre baixa pel carrer Montserrat, no pot evitar seguir donant-hi voltes. I si accepta l’oferta? Però li demanen un abstract de la novel·la, i no s’hi veu amb cor. Dirà que no a aquella temptadora oportunitat d’esdevenir la nova autora de l’editorial, i es conformarà a seguir exercint de policia a la vida real. Fa un esforç per ignorar la maleïda casualitat que l’ha posat davant d’un cas que sembla riure’s de les seves frustracions, i tomba resignada per Sant Gaietà.
En pocs instants, els usuaris de l’Ateneu li expliquen la situació: de la Sala 2, on es trobava reunit el jurat que havia de fallar sobre un concurs de relats policíacs breus, n’ha arribat un seguit de detonacions. Després, silenci. La porta està tancada per dins. Sense immutar-se, procurant no trepitjar la sang que s’escola per sota, la mossa li venta cop de peu.
Com diria el clàssic, l’espectacle és dantesc. Tots els membres del jurat de bocaterrosa sobre la taula, pengim-penjam de la cadira, o estesos a terra. Morts. De sobte, un bot: l’assassí, segur, que salta rabent cap al passadís exterior. Ella es mou de pressa, allarga la cama i el criminal s’hi entrebanca. Balconada avall, el cervell s’esclafa contra terra.
«No el toqueu! Feu espai!». Ha reconegut aquelles faccions, és l’autor que competia amb ella pel lloc a l’editorial. Li obre la mà crispada per extreure’n un full ensangonat. No hi ha dubte, és el relat guanyador. El guarda sigil·losament a la butxaca i esbossa un somriure. Ja té l’abstract per a l’editorial.
Profitós, el «cas Candela».
Josep Maria Diéguez
AMETLLES AMARGUES
En Marc era enginyer. Al laboratori on treballava veia com en cada passada el capçal d’impressió reproduïa poc a poc l’objecte que havia escanejat. Les impressores 3D ja no eren una novetat i el seu ús s’estenia entre les empreses punteres, especialment en les etapes de disseny i construcció de prototipus. Però en el món de l’alta gastronomia acabaven d’irrompre amb força i estaven causant furor entre els cuiners dels restaurants guardonats amb més estrelles Michelin. Enganyar els sentits havia esdevingut molt fàcil: imagineu-vos quelcom amb forma de maduixa, color de maduixa, olor de maduixa i… gust d’alvocat. Amb aquesta nova tecnologia era molt senzill: només es tractava de combinar el material base alimentari amb colorants, essències aromàtiques i extractes concentrats per donar el sabor desitjat.
En Marc, després de fer diverses proves per adquirir domini de la tècnica, per fi s’atrevia amb el primer projecte seriós. Podria semblar poc ambiciós, reproduir una ametlla… si no fos perquè havia decidit fer-la amargant. I amb aquest propòsit havia emprat cianur en la mesura justa per provocar la mort de qui se la mengés sense aixecar massa sospites si arribaven mai a fer l’autòpsia del difunt. En Marc estava excitat especulant sobre quin company de feina se la menjaria quan la deixés entre les altres ametlles de l’aperitiu de Nadal.
Antoni Alsina
Deixa un comentari